Fa 20 anys, que algunes tenen 20 anys (1)


Fa 20 anys, el barri vivia temps molt diferents als actuals, potser no tant en les problemàtiques socials, sinó en com s’afrontaven, qui donava resposta i quin impacte social tenia. Fa 20 anys, l’Hamsa era en peu, i li sortia una germana o cosina petita, el CSA Can Vies, al carrer Jocs Florals. Antiga seu sindical dels i les treballadores del metro. Aquesta és sens dubte una història coneguda per moltes de vosaltres i per tant des de SantsViu volem afrontar aquest aniversari tant assenyalat, no des del punt de vista del Centre Social i la gent que actualment en porta la gestió, sinó fent un exercici de nostàlgia d’aquelles persones que fa vint any, tenien vint anys i van ocupar i gestionar el centre social durant els primers moments.

La brama de la premsa i l’opinió publicada de la dècada dels ’90 tenia un mantra que venia a dir que els okupes d’aquella època eren tots uns fills de papà i que aquelles joves de fet, anaven a casa del pares a què els rentessin la roba bruta. Un altre dels mantres actuals, és que els okupes dels ’90 son els regidors i alcaldes de l’esquerra actual o que, com que eren fills de classe alta, de fet ara estan tots col·locats ja sigui en la nova política o de consellers delegats (de l’empresa del papà), tenen 4 pisos i qualsevol biaix que degudament repetit pugui esdevenir una post veritat. Doncs, és per això que hem contactat amb qui fa 20 anys va entrar a Can Vies, per confirmar o desmentir els mantres d’ahir i d’avui. I és això el que ens han explicat.

Can Vies: de les coses que canvien i de les essències que continuen

A casa de la Montse encara hi ha records de Can Vies

Nit del 9 de maig de 1997. Nervis i il·lusió. Complicitat. Tot a punt. A l’Hamsa, esperant que fos l’hora que havíem acordat per anar a alliberar un nou espai al barri. L’endemà al matí, una manifestació ens vindrà a trobar. A la capçalera es podrà llegir: «que desallotgin la Moncloa».

Pintura, eines i moltes ganes de revitalitzar un edifici que feia molts anys que estava buit. Ens posàvem en marxa. Algú amb la guitarra canta cançons de la Txaranga Revoltosa. Les veïnes encuriosides s’hi apropen. Plantem la bandera okupa al torreó.

Com qui no vol la cosa han passat 20 anys, i Can Vies continua al barri malgrat l’enderrocament parcial que va patir. Malgrat els intents de criminalització. Malgrat els embats. Gràcies a les sinergies que s’han generat durant tot aquest temps. Aquí està. Resistint i persistint.

Hi vaig passar tres anys de la meva vida. Intensos. Apassionants. Vam crear una xarxa personal que encara perdura. Vam fer amistats a l’Hamsa, a les Fresques, a la Morada, al Princesa, a Can Blanco, al Palomar, a Kan Mireia, a les Naus, als Adoquines, als Gatos, a Kan Titella, a l’Oasi, a la Kasa de la Muntanya (reokupada!), a Kan Cadena, a la Vaqueria, a la Lokeria, a la Galia, a Kan Pasqual (resistint!), al Pati Blau, al Kunde-kunde, a Vallparadís… i tantíssims altres CSO i CSA que servien d’olles d’ebullició d’idees crítiques i insurgents, de debats i assemblees, campanyes, accions, manifestacions, solidaritat amb les persones detingudes, butlletins contrainformatius… També de festes i de concerts, bailoteos i riures (perquè com deia la gran Emma Goldman, «si no podem ballar, no és la nostra revolució»).

En 20 anys la meva vida ha donat molts tombs. Formo part de la diàspora de gent que vam marxar de la capital per trobar un paisatge més amable que l’atapeïda ciutat. Ja fa 15 anys que visc a l’Alt Camp. Participo al Casal Popular La Turba. Ara engrescada en el projecte CUP –tot i les contradiccions que gestionem amb la prudència de les qui coneixem la complexitat de treballar horitzontalment. Continuo activa en l’antimilitarisme. Cada dia més feminista –ens hi va la vida! Col·laboro amb l’Observatori Contra l’Homofòbia i amb la Coordinadora Obrera Sindical. Formo part de l’AMPA de l’escola de la meva filla, apostant per l’educació pública. També participo en la la secció de Drets Humans del Col·legi d’Advocats. Continuo aprenent i descobrint cada dia coses noves. Continuo sorprenent-me de la maldat i de la bondat que hi ha pel món.

Vaig polititzar-me en el Moviment d’Objectors de Consciència (MOC). Dels insubmisos vaig aprendre que desobeir normes injustes no només era possible, sinó que era necessari. L’assemblea d’okupes va afermar aquests aprenentatges. Tot el que ha vingut després ha estat impregnat per aquesta filosofia, tota una manera de fer i de viure. En tinc un record constant a la recepció del despatx: unes fotografies antigues del torreó de Can Vies on es llegeix «no ploris, lluita».

És un fet provat que juntes i organitzades podem canviar el món, pensant globalment per actuar localment. Per acabar, una de les meves màximes: els drets no es pidolen, s’exerceixen.

Per molts més anys, Can Vies!

Montse Aumatell

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *