Fa 20 anys, que algunes tenen 20 anys (3)


Una altre de les persones a qui hem demanat les seves vivències d’aquells temps és en Marc Faustino, veí de les Corts que durant molts anys va fer de la seva militància al nostre barri la seva escola de lluita, avui en Marc pare de tres infants de l’escola pública del barri ens explica com quins passos va fer abans d’entrar a Can Vies i el retorn a les batalles a les Corts, on continua lluitant des de la CUP i Poble Lliure

ARA QUE TINC 20 ANYS

Ara que tinc vint anys,

ara que encara tinc força,

que no tinc l’ànima morta,

i em sento bullir la sang.

 

La cançó d’en Serrat per començar a parlar de Can Vies. De les meves vivències a Can Vies i a un Sants que va ser una escola de formació política i humana.

Sóc de les Corts i als anys 90 a les Corts poca cosa hi havia. Als 14 anys amb un amic vam conèixer el Casal Independentista de les Corts. Va durar poc. Al 1992 i després dels Jocs Olímpics de Barcelona (jo vaig ser un involuntari olímpic, però això és una altra història) va tancar. No va tenir res a veure amb la ràtzia a l’independentisme combatiu de Garzón. Era simplement que a les Corts érem massa pocs en aquell moment i els “grans” (jo i uns quants més, teníem 16 anys i la setmanada a les butxaques) no podien pagar el lloguer d’un espai que va representar el meu primer espai de lluita.

La solució va ser l’emigració política a Sants. Allà, el Casal Independentista de Sants gaudia de bona salut. Va ser una emigració poc traumàtica. Sóc de la Plaça del Centre. Un costat de la plaça és Sants. L’altra costat és Les Corts. Els de la frontera tenim Sants com a referència. Anar a passejar a Carretera o anar al cine al Balañá (en grafia castellana) forma part de la gent de Les Corts. Amb 16 anys uns quants joves de Les Corts vam començar a conèixer la realitat combativa de Sants. Referents ahir, avui i sempre el Centre Social de Sants.

Amb 18 anys, vaig aconseguir treball al Mercat de Sants com a dependent en un botiga de queviures. Treballava i militava al i pel barri. Al Casal Independentista, al Centre Social, a les JIR (Joves Independentistes Revolucionaris i Revolucionàries, el que hi havia abans del que avui és Arran).

I la gent de les JIR (en femení, ja ho fèiem el 1996) vam conèixer la gent dels Col·lectius de Joves Comunistes. O la gent de Mili-KK. La gent que feia fanzines com Koito Doñana. La gent que impulsava les primeres festes alternatives. Gent que van okupar “La Garnatxa” al carrer Papin i quan el projecte de “La Garnatxa” va acabar, va sorgir “L’HAMSA” al carrer Miquel Bleach.

Realment uns valents i unes valentes per nosaltres que teníem 18 anys. Però ells i elles no eren molt més grans en realitat. D’aquestes coneixences van sorgir campanyes combatives contra les Empreses de Treball Temporal (1995-1997) en que totes vam aportar molta sang, suor i llàgrimes, de la merda de salaris que no cobràvem i que treballàvem (res de nou oi?).

Can Vies sorgeix de la necessitat de més espai per a la joventut de Sants i rodalia. De la bona gent de Collblanc, la Torrassa o Santa Eulàlia. De l’extrema esquerra de l’Eixample, Sant Antoni, la Font de la Guatlla o Poble-sec. Vam reunir el bo i millor de molta gent maca i amb ganes de fer coses.

Les JIR i els CJC amb molta gent a títol individual, volíem fer realitat un Casal de Joves per a joves i autogestionat pels joves. Era una època on van sorgir col·lectius d’estudiants molt forts a l’Emperador Carles i al Joan Coromines.

I un dissabte, vam convocar una cercavila des del drac de l’Espanya Industrial fins a un lloc que finalment va ser al Carrer Jocs Florals 42, per tal d’alliberar el que és Can Vies. O Línia Roja. Ara sona estrany. Però la proposta de les JIR era Línia Roja, pel metro de Mercat Nou que és a la línia vermella.

Ara fa 20 anys d’aquella cercavila, però una de les imatges que em resta d’aquell dia és tancats al terrat, mirant com al carrer la policia espanyola demanava documents d’identitat mentre pensàvem que entrarien a fer-nos fora. Però no ens van fer fora aquell dia i la gent de l’habitatge i del centre social vam començar a rehabilitar, netejar, pintar, arreglar, etc… l’edifici abandonat des de feia anys. Per cert, a la capella es va entrar anys després i me’n recordo que amb una bona entesa amb el mossèn que se’n cuidava. Ell feia ús de l’espai com nosaltres volíem fer ús de la resta.

Realment fa il·lusió veure que 20 anys després Can Vies està dempeus i amb tanta força. Jo me’n vaig desvincular un dia que ens vam adonar que aquella emigració de les Corts a Sants era tanta que podíem imaginar de tornar al barri i fer allò que estàvem fent a Sants.

Cap a l’any 2001 i sense perdre la relació amb Sants i Can Vies, vaig tornar a les Corts i vaig conèixer més gent jove amb la que vam crear la Plataforma Infantil i Juvenil de les Corts. I una vegada vam deixar de ser joves, vam crear un Ateneu Popular que avui està totalment consolidat. Però tots i totes hem passat per Can Vies en diferents espais de temps en aquests 20 anys. Ja ho diuen que la gent de les Corts hem de fer sempre una parada obligada a Sants per aprendre. Vam arribar a crear una revista a la que vam dir “La Punxa” com alternativa poc reeixida de la ja més que referent “La Burxa” de Sants.

La gent que hem estat en centres socials autogestionats tenim un ADN de fer-ho tot nosaltres mateixos i mateixes. De treballar-ho tot sense esperar que unes altres persones et facin la feina. És una escola d’habilitats, creativitats, d’implicacions i de solidaritat entre persones.

Passats 20 anys, penso en quantes coses he aprés a Can Vies i en general a la militància als moviments populars. Volem canviar el món i no ens adonem si estem canviant nosaltres mateixos i mateixes. Can Vies no pot desaparèixer perquè Can Vies està en nosaltres. Serà a Jocs Florals 42 molts anys, però si ens la treuen, en sorgirà una de nova mentre la idea la portem dins del cap i dins del cor. Feliç aniversari Can Vies! A mi em continua bullint la sang!

 

Marc Faustino i Vidal

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *