Fins quan?


[article d’opinió de Irene Jaume, veïna del barri]

La setmana passada, Maria Rovira, de la CUP-Barcelona i regidora de l’ajuntament d’aquesta mateixa ciutat, va fer públic un escrit en què denunciava haver patit una agressió sexual quan tornava cap a casa. Una situació que passa dia rere dia, no només a Barcelona sinó arreu del territori. Conseqüència, com ja he expressat en qualque altre article, d’una societat impregnada de masclisme, violència i menyspreu cap a les dones i cap a tot allò que surti dels paràmetres heteronormatius.

ma

Vull pensar que qualsevol persona amb un poc de coneixement, davant el relat d’una agressió sexual fet públic per la mateixa víctima, s’ha de posicionar amb aquesta. No sé si és suposar massa, però supòs que, a aquestes altures, entenem què vol dir la vulnerabilitat, la por, l’oi i el xoc quan es produeix una agressió d’aquest tipus, i per què passa. Però l’endemà de la publicació de la carta de na Maria, resultà que encara hi havia gent que va tenir l’estómac de criticar-ne el relat o, directament, d’acusar-la a ella i al projecte polític al qual pertany de mesclar ous amb caragols quan vincularen l’agressió amb el masclisme. M’assegur, mirant el calendari, que som a l’any 2016. I respir profundament.

Però ahir llegia Montserrat Galcerán al periòdic ‘Diagonal’, en què apunta que moltes dones presumeixen del fet de no ser feministes perquè entenen que “polititzar les condicions materials i simbòliques de vida dificulta aquelles estratègies de supervivència habituals entre les poblacions subalternitzades”. Això em recordà com Empar Moliner va fer un flac favor a totes les dones quan, l’endemà de la publicació del cas, posà en qüestió el relat de na Maria i la seva descripció de l’atenció rebuda per part dels Mossos d’Esquadra. Encara més preocupant em va semblar el fet que qüestionàs el tros de relat en què na Maria es referia a la corpulència del mosso i no s’alarmàs gens ni mica, en canvi, pel tros de relat en el qual Rovira explica com la parella de policies atribuïren l’agressió a un “comportament habitual d’homes que no estan bé del cap”.

Per desgràcia, davant la denúncia (pública o no) d’una violència masclista com la patida per na Maria, moltes persones continuen explicant-les des del relat patologitzador. Un relat que presenta aquestes violències com a casos aïllats i en desresponsabilitza els agressors i la societat en general. Perquè sí, les violències masclistes són la punta de l’iceberg i es perpetuen i es repeteixen perquè hi ha tot un sistema social de valors que ho permet i ho fomenta. Com, si no, s’entenen les dades oficials anuals (sense comptar-hi totes les violències no ‘registrades’)? Només l’any passat i al Principat, el cos de Mossos d’Esquadra va recollir 679 denúncies d’agressions sexuals i 766 d’abusos sexuals. Voleu dir que aquestes dades ens han de fer pensar que tots aquests agressors pateixen trastorns psíquics? Això és el que va pensar Sergi Sarri, portaveu del Partit Demòcrata Català (abans Convergència) al Districte de Sants-
Montjuïc. Malgrat les disculpes posteriors, aquest càrrec públic no va tenir cap mirament a l’hora de dir que estava fart de “sentir la paraula ‘masclista’ per tot”. Per rematar-ho, digué que l’agressió havia estat duta a terme per un pertorbat i hi afegí que “ni masclista ni òsties” (sí, amb falta d’ortografia inclosa). Lamentablement, aquests tipus de perfils estan abastament estesos i aporten, cada dia, el seu granet d’arena perquè el masclisme i els homes continuïn gaudint tranquil·lament dels seus privilegis. Però, ep, que després es disculpen per la seva expulsió de fel i tan amples, no fos cosa que haguessin d’assumir les responsabilitats dels seus actes… No, aquest privilegi no el volen veure ni de prop: ho esborren del Facebook i, voilà, com si no ho haguessin dit mai!

Quan arribarà el dia en què declaracions com aquestes comportin una expulsió immediata dels òrgans de presa de decisió i participació dels partits? Quan deixarà de ser gratuït dir aquestes barbaritats? Quan deixarem de disculpar declaracions perquè posteriorment hi ha hagut una disculpa provocada per l’allau de crítiques i no per la consciència? Estam fartes que ens menyspreeu i ens titlleu d’exagerades mentre ens agredeixen i ens maten. Deixau de qüestionar les nostres denúncies, queixes i crits d’alarma, perquè l’únic que estau fent és condemnar la nostra societat a la putrefacció i a la més absoluta desgràcia.

[Article publicat a Ara Balears, enllaç de l’original aquí]

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *