El masclisme escrit en català [opinió]


Parlar una llengua marcada implica trobar impediments imperceptibles per altra gent. Entendre aquest fenomen ens pot fer entendre el patiment d’una dona que és qüestionada abans de ser respectada en explicar impediments invisibles per altra gent

dona-treballadora-3_0

Fa poc vaig conèixer un noi que deia obertament que “sí que entiendo a mis compañeros de equipo cuando hablan en catalán pero cuando hablen conmigo, que hablen en castellano, ¿no?“.

Si sou persones que parleu habitualment en català i voleu fer-ho amb normalitat a la vostra vida, segurament algun dia us heu trobat amb algun individu com aquest. Tot i això sabeu que els qui tenen aquestes actituds són minoria fins i tot dins el grup que parla habitualment en castellà. També sabeu que els vostres impediments per viure normalment en català van molt més enllà d’aquestes persones.

Crec que també és probable que conegueu algun cas de formació (classe o curset) on un alumne demana educadament que es canviï de llengua perquè no entén el català. Sovint, si algú no ho accepta i es rebel·la perquè vol que la classe es faci en català, la majoria li recrimina: “va, no siguis així, a tu no et costa res!”.

També us deu sonar que, en alguna ocasió, quan us heu empoderat i heu proposat alguna mesura per pal·liar la desigualtat que patim, heu rebut respostes com: “però el que no podem fer és negar el dret de parlar el castellà, eh?” Aquesta crida a la prudència de no trencar aquest futur dret, vindrà de la majoria de gent, independentment de quina llengua parli.

El càlcul de les possibilitats de poder fer servir o no el català a llocs desconeguts dels Països Catalans produeix  un “estrès lingüístic” que no pateixen les persones habitualment castellanoparlants

Si heu llegit en Ferran Suay, sabreu com ha descrit que quan una persona que parla habitualment en castellà als Països Catalans entra a un lloc desconegut, no dubta mai si podrà fer servir la seva llengua. Qua ho fa una de catalanoparlant, ha d’estar calculant variables sobre les possibilitats que té de fer servir la seva llengua, fet que li provoca el que Suay anomena un “estrès lingüístic”. Això, no passa perquè uns siguin millors persones que els altres, passa perquè tenen un privilegi. Tenen el privilegi de parlar amb naturalitat una llengua que no és qüestionada, que no és marcada (sembla neutra) i que, si mai algú proposa de revertir-ho, miraran més pels seus drets que pels dels que fa anys que som discriminats.

De fet, més minoritàries encara que les persones que tenen actituds explícitament hostils, són les persones que han decidit negar-se a fer ús dels privilegis, rebel·lar-se quan els canvien de llengua i demanar que se’ls parli en català encara que ells el parlin poc o malament. La majoria, podria dir-se que tots per no perdre’s en l’anècdota, accepten que es canviï de llengua quan es parla amb ells. Això no els fa pitjors persones però si mai volem un món més just, serà necessari un canvi d’actitud.

És probable que si viviu la vostra vida amb la sensació de parlar una llengua marcada, que voldríeu parlar més però que trobeu molts impediments que sovint són imperceptibles per altra gent, sapigueu de què us parlo, i us sentiu identificats amb què molta gent “no entenen què ens passa”.

Si us passa això i resulta que, a més, sou homes, blancs, heterosexuals o totes tres coses, em veig amb cor de demanar-vos que tal com ho enteneu per un fet que us passa i veieu que altres no ho entenen, plantegeu-vos que en altres casos, potser sou vosaltres els que de vegades “no ho enteneu”. Això no us fa ser pitjor persones, però sí que haureu de canviar actituds si no voleu gaudir privilegis.

Parlar una llengua marcada implica trobar impediments imperceptibles per altra gent. Entendre aquest fenomen ens pot fer entendre el patiment d’una dona que és qüestionada abans de ser respectada en explicar impediments invisibles per altra gent

Si sabeu per on vaig, la pròxima vegada que veieu qualsevol companya feminista que narra un cas d’assetjament i assenyala els perills dels homes blancs heterosexuals, procureu respectar que potser el patiment que té no el podeu entendre però que mereix ser respectat i escoltat. Penso que és lamentable que mentre una persona pateix, altres es dediquin a discutir-li que tots els homes blancs heterosexuals són un perill o si els assetjadors són o no masclistes. No cal.

No tots manifestem el masclisme de la manera més extrema però tots formem part del problema. No passa res si no som perfectes i hem de canviar coses per renunciar als privilegis. Sovint, fins i tot quan no fas res exerceixes privilegis. És difícil no fer-ho, cal prendre consciència, sense pressa, però posant fil a l’agulla. I sobretot, entendre que els canvis no els fem perquè els homes siguem millors persones de manera individual o col·lectiva sinó perquè les dones es trobin millor en aquest món i fer una societat més justa en què cadascuna i cadascun de nosaltres s’hi acabarà trobant millor.

Aquest article no pretén comparar la intensitat del patiment que es té per ser dona amb el de ser catalanoparlant habitual. Ni puc ni vull fer-ho, però crec que els mecanismes de privilegi de vegades s’assemblen sospitosament… tant que us rebel·laré una coincidència: les dues persones castellanoparlants habituals que he conegut que no feien ús dels seus privilegis pertanyien a una minoria nacional i eren homosexuals.
Una última reflexió. Vaig escriure aquest article l’1 d’agost però no em vaig decidir a enviar-lo perquè se’m menjaven els dubtes i les inseguretats. Aquell dia, una companya acabava de patir un cas d’assetjament. Ara que la Maria Rovira també ens ha parlat del seu cas m’hi he vist amb cor. Tinc por a comparar allò que normalment no es compara generi més rebuig que acceptació i més en aquests temps en què es busca confrontar i fer incompatibles les lluites nacionals, amb les de classe i amb la lluita feminista.
Òscar-Adrià Ibáñez és tècnic de drets lingüístics i és membre d’Endavant i la Coordinadora Obrera Sindical

 

Article original publicat a La directa.cat

Deixa un comentari