Sindicar-se per un lloguer digne


La garantia dels drets socials ens proporciona un nivell de vida adequada, una vida digna, segons els paràmetres internacionals. L’habitatge, en concret, constitueix un element bàsic del sosteniment i la reproducció de la vida. No obstant, la mercantilització del dret a l’habitatge dificulta l’accés a una llar on desenvolupar aquest projecte de vida. Estretament lligat a la propietat privada, el dret a l’habitatge confronta un dels pilars del capitalisme. I quan els drets socials xoquen amb els drets patrimonials com la propietat, ja sabem quins surten guanyant.

habitatge
Els processos d’especulació amb l’habitatge i l’absoluta manca d’intervenció estatal en el mercat privat ha desencadenat abusos financers i bancaris, situacions d’acumulació per despossessió que han mostrat la cara més crua del capitalisme. Actualment, l’esclat de la bombolla immobiliària ha trencat parcialment amb el paradigma de l’habitatge de compra. Els exemples de moviments com la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca han modificat, certament, el sentit comú que culpabilitzava les persones endeutades. Tanmateix, i malgrat la constant crítica al foment de la propietat privada com a forma de tinença dels habitatges, la gran majoria de persones que viuen de lloguer avui en dia ho fan perquè se’ls ha dificultat l’accés a crèdit i per tant no poden hipotecar-se, ja sigui pels baixos ingressos, per situacions d’irregularitat o per la precarietat laboral. Són una minoria les que trien lliurement viure de lloguer. De fet, el lloguer no deixa de ser una transferència de rendes entre classes i la continuació de les dinàmiques rendistes. No obstant, és la realitat d’un 30% dels habitants de la ciutat de Barcelona.

La proposta de crear un sindicat de llogaters, similars als que existeixen a d’altres països, no va més enllà d’una proposta de mutualitat entre els inquilins. Manuel Aisa, al seu llibre “La huelga de alquileres y el comité de defensa económica” destaca la importància dels espais de convivència per a forjar la vaga de lloguers que van seguir desenes de milers de llars l’estiu de 1931, promoguda per la CNT. Com a exemple posava els replans o els lavabos comunitaris.

L’atomització en una temàtica tan central com l’habitatge ha deixat passar moltes lluites, que en canvi sí s’han compartir, per exemple, als llocs de treball. Les associacions de veïns han estat clau per revertir aquesta tendència. Amb la idea de compartir els espais de convivència i de reproducció de la vida neixen també propostes com les cooperatives d’habitatge o gestors de finques “alternatius”.

Tanmateix, no existeix una comunitat de “llogaters” a nivell de ciutat que pugui compartir i posar en comú els abusos de la propietat. La proposta d’una associació dels inquilins de Barcelona busca incidir també a nivell legal: limitar els preus del lloguer i les pujades indiscriminades de renda o acabar amb una llei dissenyada pels bancs com és la LAU, que preveu contractes de tres anys. La proposta a més és poder ser un espai que doni resposta als problemes del dia a dia dels llogaters, pels quals l’assessorament o l’oferiment de serveis dins una altra economia pot resoldre dubtes quotidians.

Evidentment, ens afrontem, com deia, als propietaris, molt ben organitzats i amb un fort poder de pressió. És aquest poder el que va impulsar la darrera modificació de la LAU, el que augmenta sense parar els preus del lloguer. Els grans propietaris, els fons d’inversió, les SOCIMIs (creades a tal efecte) i els lobbies hotelers especulen amb l’habitatge i són els principals responsables de l’actual situació dels lloguers a Barcelona. No obstant, ésser propietari comporta també unes obligacions de manteniment i de compliment amb la funció social de l’habitatge, també per als petits propietaris. Les propostes que comencem a sorgir per revertir la insostenibilitat dels lloguers a Barcelona, lluny de ser revolucionàries, només pretenen limitar els abusos a què es veuen sotmeses moltes persones per procurar cobrir una necessitat bàsica. No s’adrecen només a aquelles persones en situació de desnonament imminent –per a les quals sovint les PAHs troben resposta-, sinó a la comunitat d’inquilins que volen deixar de destinar un gran percentatge dels ingressos al pagament del lloguer o vol aconseguir contractes més estables en el temps; que vol, en definitiva, una vida més digna.

L’article és d’Irene Escorhiuela, veïna del barri, directora del DESC, els enllaços son de Santsviu

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *