Panrico: la memòria és la mare de la inspiració


La santsenca Isabel Benítez és coautora del llibre que reviu la vaga més llarga a l’estat des de la mort del dictador. Amb aquesta excusa us fem a mans la ressenya del llibre. Podeu també reviure l’experiència de la vaga mitjançant el documental Panrico Panpobre que Rosa Pérez i Sofia Català van fer per a La columna l’any 2014.

Fer nostra la consigna leninista de què la veritat és revolucionària implica parlar amb claredat. Si nosaltres no comptem la història de les lluites de la nostra classe, la faran contra nosaltres.

La talla dels enemics dóna la mida del conflicte: CC.OO, UGT, la Generalitat, fons voltors internacionals i Joan Mas -germà d’Artur Mas- als òrgans directius de l’empresa. Una composició tremenda. Vaga de comerços a Santa Perpètua en plena campanya de Nadal, xerrades i guardioles solidàries a València, un comitè de suport local a Sants-Zona Franca. Fem memòria.

El novembre del 2015 es va fer públic que la Federació Agroalimentària de CC.OO – a la qual pertanyia el 90% de la plantilla de Panrico- des del 2011 rebia 30.000 € anuals per part de l’empresa a canvi de “millorar el clima laboral”. L’acord també incloïa el finançament de dos alliberats. El rebuig del pla d’acomiadaments i retallades salarials per part dels treballadors durant la tardor del 2013 va ser el motiu raonat pels directius de Panrico per interrompre els pagaments.

UGT té un acord similar les xifres del qual no coneixem. Retrocedim dos anys enrere. La plantilla de Panrico de Santa Perpètua va decidir en assemblea

anar a la vaga contra el pla de retallades salarials. La vaga havia de començar el 13 d’octubre de 2013. Tres dies abans, els representants sindicals de CC.OO i UGT van signar a l’esquena d’aquesta assemblea, un acord comprometent-se a què “no es desenvoluparia cap jornada de vaga que s’iniciï el 13 d’octubre, pel que faran les gestions que en el seu cas corresponguin”.

Aquestes dues dades la plantilla les va conèixer tard. Tot i això, la vaga que s’inicià el 13 d’octubre, contra tot pronòstic, esdevindria indefinida. Planta per planta, les treballadores de Panrico de tot l’Estat espanyol van rebutjar el pla de retallades i acomiadaments. Els representants de CCOO i UGT acabarien signant igualment l’ERO. Tot i això, van recórrer judicialment el que havien donat per bo.

Sis mesos de vaga després davant l’esperat judici on s’havia de dirimir si l’ERO era o no legal, la vista era ajornada a causa de CCOO i un representant de CGT. Davant la protesta dels treballadors, CCOO titllà d'”ingovernable” la plantilla de Panrico. CGT desautoritzà al seu representant. La sentència no donaria la raó a les treballadores. La Federació Agroalimentària de CCOO aleshores pressionaria l’advocat encarregat del recurs per no fer-lo.

Panrico no podia pagar les indemnitzacions dels acomiadaments previstos. L’Institut Català de Crèdit, atorgava un crèdit de 8 milions d’euros a l’empresa en el moment precís.

Finalment, amb dos anys de retard, el Tribunal Suprem ratificava la política de fets consumats:

Bimbo s’havia compromès a comprar l’empresa dels dònuts sempre i quan l’ERO fos legalitzat. I així, el juliol del 2016 es tancava judicialment el nucli dur que va articular una resistència intel·ligent i numantina contra la major de les violències que el capitalisme ha naturalitzat: la pèrdua del lloc de treball, del salari, del mitjà de vida.

Santa Perpètua va dir NO i va trencar el bucle de la indefensió apresa – aprendre a reaccionar passivament i naturalitzar la impotència davant les agressions malgrat l’existència d’oportunitats per respondre-, recordant el millor de la gimnàstica revolucionària.

El relat concret i aterrat al territori d’una gesta rebel neix també del recull de memòries de les lluites que les van precedir (la lluita pels 2 dies de descans de TMB), les paral·leles (Coca-Cola a Fuenlabrada) i les que continuaren (la vaga del personal tècnic al servei de Movistar). La memòria d’altres lluites prèvies a través del grup de suport sociopolític molt plural i també dels marcs de coordinació de lluites sociolaborals (Coordinadora Laboral i de Suport Mutu 15M) que van fregar per primer cop en dècades, la possibilitat d’arravatar l’hegemonia “pública” a CCOO i UGT. Quatre anys després de la darrera vaga general, els efectes repressius dels quals encara estan presents (#DonemLaCara) llegir la història de Panrico és, a banda d’un homenatge a les que lluitaren i lluiten, principalment, l’esperança de què la memòria de classe inspiri lluites properes, més enllà dels titulars i els resultats d’un episodi.

Isabel Benítez és militant de la Coordinadora Obrera Sindical i co-autora amb Homera Rosetti de “Panrico: La vaga més llarga”. Edicions del 79, 2016.

Deixa un comentari