Nova llei del comerç, la mort del comerç?


Com ja és habitual, els darrers i primers dies de l’any son utilitzats per les administracions i governs per a fer públics avantprojectes de llei, lleis i normes. Unes dates en les que la majoria de la població baixa la guàrdia en l’aspecte informatiu i passen desapercebuts alguns debats que poden generar incomoditat. La nova llei de comerç n’és un exemple.

Sants, barri comercial en vies d’extinció tal i com l’hem entès durant decades, aquell barri on podies sortir del mercat de Sants, anar a comprar una joguina al Josa, al Prat Sunyol a buscar la felicitació simpàtica, passant pel Simerco Esports a buscar un xandall, i retrobar el Mercat d’Hostafrancs a Creu Coberta. Ara, pots sortir d’un Mercadona dins un mercat municipal, fer una canya al SantsBeer, comprar un mòbil de darrera generació a la botiga de la multinacional Vodafone i comprar algun subvenir al tram de creu coberta abans d’arribar a plaça Espanya, on un altre supermercat omple la meitat d’un mercat municipal. Petits exemples de com el paisatge comercial ha canviat en una mateixa ruta avui, o fa no tants anys. El comerç però segueix sent motor econòmic, cada cop en menys mans i cada cop en força de treball amb pitjors condicions laborals.

Per analitzar aquesta nova llei, hem demanat a Jordi Joan Monreal, advocat laboralista i membre del Sindicat COS una lectura crítica de la nova llei, que us reproduïm a continuació:

————————-

En data 03/01/2017 El Govern de la Generalitat del Principat aprova el Projecte de la nova Llei de Comerç, Serveis i Fires. De l’acció política més enllà de la seves intencions retòriques com a mínim cal exigir-ne coherència, i en aquest cas es evident que no es poden proclamar les bondats de la reforma horària per part del Govern de la Generalitat, i a la vegada torpedinar-la per la via dels horaris comercials. El diputat per JxSi Fabian Mohedano afirma que [Entrevista. Vanguardia digital 29/06/2015]:

 

A Europa a les 9h del matí ja hi ha un 80% de la gent treballant. Per aconseguir aquest mateix percentatge aquí cal esperar fins a les 10h o les 11h del matí. I la sortida, el mateix. A les 17h de la tarda a Europa ja estan a la seva casa i aquí treballem fins a les 18h, 19h o 20h. Segons el ritme biològic, les millores hores per treballar, les més productives, són de 9-12h. No obstant això nosaltres a hores d’ara amb prou feines hem sortit a desdejunar o arribem al treball. Però també en els horaris escolars, que haurien de ser de 9-15h, i així les activitats extraescolars serien de 15 a 18h en comptes de 18-22h.

 

Es evident que això es incongruent amb el fet que el projecte de Llei què afirma que les botigues poden estar obertes de 72 a 75 hores setmanals, de dilluns a dissabte, increment respecte la Llei actualment vigent Llei 3/2014 a la qual el nou projecte de Llei reforma, norma per altra banda actualment suspesa de manera cautelar pel Tribunal Constitucional. Així per tant, s’amplien uns horaris comercials ja de per si extensius sobre unes jornades extensives, retro alimentant dinàmiques perverses de jornades de treball extensives que es corresponen a horaris d’obertura encara més extensius, perjudicant a la classe treballadora que en temps de precarietat veuran allargats a cost zero les seves jornades laborals [ La realització d’hores extraordinàries gratuïtes que a l’Estat Espanyol ascendeixen a 3.904.100 hores setmanals segons l’INE en enquesta del segon trimestre del 2015] o dels propis titulars dels petits comerços que evidentment, si ni tant sols tenen marge per contractar algú hauran de carregar sobre les seves esquenes aquest major període d’obertura.

 

Fixar el focus en primeríssim primer pla a vegades només serveix per esbiaixar el debat i privant-lo de la perspectiva més general. Així si es vol ajudar al petit comerç no només cal ajudar-lo en forma d’una regulació específica sinó que cal evitar per exemple que els seus principals consumidors, que no són uns altres que la classe treballadora que viu als barris, pobles i comarques, i que son els seus clients, no visquin en un context de precarietat econòmica com es el que han habilitat les successives reformes laborals del PSOE (2010) i del PP (2012), que han facilitat la devaluació salarial i l’abaratiment de l’acomiadament. El treballador precari d’avui, es el NO-client de demà, polítiques regressives laboralment, que venen acompanyades d’un empitjorament de l’accés als bens bàsics com l’habitatge, encariment de subministres bàsics, la salut o l’ensenyament, etcètera., i que evidentment resten poder de compra als treballadors.

 

Si l’existència del petit comerç és un bé que cal protegir pels efectes positius -indubtables- que té a molts nivells [productes de proximitat i per tant sostenibles, qualitat, dinamització i revitalització de la trama  urbana a les ciutats, cohesió social etc.] No s’entén perquè de manera persistent es dinamita la seva existència, atacant precisament el seu més be preuat les classes populars i treballadores que són precisament els seus clients, amb horaris d’obertura extensius que operen en benefici de les grans superfícies o, afavorint el model de rebaixes eternes que es el que habilita la nova llei i via d’entrada del anomenat model social low-cost [preus rebentats però parells a unes condicions laboral indignes] del que precisament treuen beneficis les grans superfícies, i perpetuen el model de treballador depauperat, amb jornades extensíssimes, amb impossibilitat de conciliar, pluriocupat pels baixíssims salaris que percep  que evidentment no consumirà, sinó és als establiments que el propi model low-cost habilita i que no consumirà productes amb un mínim valor afegit que es la gran eina de competència que te el comerç de proximitat per sobreviure en el actual model de capitalisme global.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *