Manel Mora, fins sempre. Que la terra et sigui lleu.


El febrer de 2013 el definien així a l’entrevista que la van fer els companys de Sants-Montjuic per la Independència, va néixer el 1956. És filòleg i professor de batxillerat i de secundària, jubilat a conseqüència de la malaltia que l’obliga a desplaçar-se amb cadira de rodes. Fill d’emigrants manxecs que es van establir a Catalunya a la dècada dels seixanta, ha crescut i s’ha format a Sants. Va estudiar a l’Institut Emperador Carles, on va començar a militar políticament, primer a la Joventut Comunista de Catalunya i després al PSUC. Se sent orgullós d’haver col·laborat en el naixement de la CUP Barcelona, a cavall de Sants i Hostafrancs. Va formar part de Barcelona Decideix. Actualment, milita al Nucli Sants de la CUP i és membre de Sants-Montjuïc Decideix.

Però a ven segur podem augmentar el seu currículum de lluites anterior a l’entrevista i a posterior, i és que el Manel per vocació pedagògica era un amant de les lletres i habitual de presentacions literaries, quan no era ell qui les organitzava conjuntament amb el seu entorn d’amistats. En Manel per obligació vital ha estat un lluitador en defensa de la mobilitat, no ja de les persones que com ell la tenien limitada, sinó per al conjunt de la societat, conscient que els qui avui no tenen cap problema per transitar pel carrer o per espais de publica concurrència, demà poden necessitar una reforma arquitectònica per a fer-la transitable, ja sigui empenyent el carro de la compra d’un nadó o empenyent una persona amb cadira de rodes, la seva lluita per la millora d’accessos no era tant una dèria personal, sinó la millora de les condicions de vida de les persones en totes les seves disciplines, des del Casal Independentista de Sants del que n’era soci i on finalment va aconseguir que hi hagués un lavabo adaptat, fins a les graderies del Camp Nou, on va lluitar des de “blaugranes en cadira de rodes” per poder re ubicar aquelles sòcies que per la seva situació havien perdut visibilitat a l’estadi.

L’any 2010, El Periódico de Catalunya li dedicava una entrevista on aprofundia en la seu passat migrant, l’experiència docent i la seva incansable lluita per la mobilitat. Però l’hem pogut veur en tantes altres imatges de lluita. Pel transport , per una sanitat , i un ensenyament públic i de qualitat.

Fa poques hores, en Manel ha mort i les companyes de la CUP de Sants així ho han fet saber a amistats i coneguts d’en Manel i la seva familia.

 

Manel, que la terra et sigui lleu.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *