Un centenari reivindicatiu: Any Manuel de Pedrolo 2


Manuel de Pedrolo, gaudirà enguany de més protagonisme a les lleixes de llibreries i biblioteques, més minuts de ràdio i televisió i més tinta a diaris i revistes. El centenari del seu naixement l’ha fet mereixedor de distinció d’any Pedrolo de manera oficial per la Generalitat de Catalunya. Al barri, a més a més comptem amb la sort que la nostra veïna Anna Maria Villalonga farà de comissària de l’any Pedrolo. I si el barri té la sort de tenir-la a ella de comissària, nosaltres som afortunats per haver-la “fitxat” com a col·laboradora per tal d’explicar-nos l’obra, la figura, la persona, el militant Manuel de Pedrolo.
Aquí us deixem la primer entrega de tantes com sigui necessari, perquè l’Anna Maria ens posi al dia d’aquest personatge de referència de qui cal llegir-ne més obra que no pas aquella, que per obligació, ens va tocar a llegir a l’institut. Hi ha vida més enllà del Mecanoscrit.

Un centenari reivindicatiu: Any Manuel de Pedrolo

Enguany es compleixen cent anys del naixement de l’escriptor Manuel de Pedrolo, un dels grans inconeguts de la història de la literatura catalana, conreador d’una obra ingent a la qual molt pocs s’hi han aproximat vertaderament. Tot aprofitant que la Generalitat de Catalunya ha designat l’Any Pedrolo com un dels anys oficials del 2018, creiem que és el moment de reivindicar-lo de manera definitiva. A través d’una sèrie d’articles, intentarem que la seva figura deixi de ser només coneguda pel Mecanoscrit del segon origen i adquireixi la dimensió que realment es mereix.

Manuel de Pedrolo i Sánchez de Molina va néixer a l’Aranyó, a la comarca de La Segarra, el dia 1 d’abril de 1918. Membre d’una família de propietaris rurals que procedia de Cervera, va passar la infantesa a Tàrrega, on el seu pare era el president d’Acció Catalana, i estudià el batxillerat als escolapis. Orfe de mare des de molt petit, ell i el seu germà menor van viure a l’empara d’una tieta sobreprotectora que els va marcar molt. Es traslladà a Barcelona, l’any 1935, a fi d’acabar el batxillerat a l’Institut Balmes i ingressar a la Universitat per cursar la carrera de medicina, però es trobà amb l’esclat de la Guerra Civil. Com en el cas de tants i tants joves, no sabem fins a quin punt la guerra va modificar el seu destí. Pedrolo s’afilià a la CNT, va fer de mestre a la població de Fígols de les Mines i va pertànyer a la branca d’artilleria de l’Exèrcit Popular. Va ser als fronts de Falset, Figueres i Barcelona, on finalment es quedà. Tanmateix, van tornar a mobilitzar-lo i fou destinat a les oficines de l’Hospital Militar de Valladolid. Acabada la guerra i després de concloure el servei militar de postguerra, també a Valladolid, va retornar a Barcelona.

Eren moments difícils. Pedrolo feia temps que escrivia, però va haver de dedicar-se, com gairebé tothom, a feines de subsistència: en una agència d’assegurances i una de publicitat, en un estanc, treballant d’investigador privat a “Behar, Información Privada”, fins i tot va embrancar-se en alguns negocis (de fruites, de materials de construcció). El 1946 es casa amb Josefina Fabregat Xalmeta, barcelonina d’origen valencià, i marxen a viure a Tàrrega.

Hi passen una temporada, però no acaben d’adaptar-s’hi, de manera que tornen a Barcelona, on s’instal·len definitivament i on neix la seva única filla, Adelais. De mica en mica, Pedrolo, que escriu amb regularitat tant teatre com poesia i narrativa, pot iniciar certes feines vinculades a les lletres i a la tasca editorial. Així, fa de traductor, de lector d’originals, de corrector de textos, d’assessor literari. També col·labora amb algunes revistes i publicacions.

La capacitat de feina de Manuel de Pedrolo resulta realment insòlita. Va compondre més d’una dotzena de poemaris, va sobrepassar els trenta títols entre peces de teatre i reculls de contes, va escriure més de setanta novel·les, va cultivar l’assaig i els articles en premsa, va fer poesia visual i va escriure dietaris. De fermes conviccions ideològiques, mai no va abdicar del seu pensament i compromís independentista. Ateu, antimilitarista, lluitador per la llibertat, defensor dels drets dels desafavorits, sempre va escriure des de posicions crítiques i reivindicatives, amb la voluntat de fer un servei al país i a desgrat de la censura, que el va perjudicar enormement.

Pedrolo es mantingué fidel al seu ideari i a la irrenunciable voluntat d’atorgar a la literatura catalana la normalitat pròpia de qualsevol tradició literària. Sempre va resultar un personatge molest per a l’entorn de la cultura oficial, tot i que no cal dir que mai no va escriure en una llengua que no fos la catalana. La situació no deixa de ser una mica contradictòria, perquè paral·lelament, i malgrat el seu tarannà modest i reclòs, allunyat dels centres de poder, dels mitjans de comunicació i dels cercles de la vida pública, Pedrolo va assolir no només un destacable èxit popular, sinó també la majoria de premis literaris del moment: Joanot Martorell, Víctor Català, Sant Jordi. Ho podem resumir dient que la poca prèdica entre la intel·lectualitat va anar paral·lela a l’èxit popular i d’una bona part de la crítica.

Per tot això, no ens han d’estranyar les incomprensions i enemistats que va suscitar, entre les quals la de Mercè Rodoreda. L’autora de La plaça del Diamant escriu a Joan Sales en una epístola que forma part de Les cartes completes (1960-1983) entre l’autora i l’editor: «L’enemic a batre és Pedrolo, el seu èxit és insultant». El desafortunat sentir de Rodoreda no té només a veure amb enveges purament personals (Pedrolo va obtenir el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes l’any 1979, però ella el va obtenir l’any següent, al cap i a la fi), sinó amb la visió oficial, que subscrivien els centres de poder cultural, d’allò que havia de ser en aquell moment la literatura catalana. Pedrolo resultava incòmode pel seu posicionament polític (l’independentisme no formava part aleshores del pensament general, i menys en públic), però sobretot per la seva autonomia i la seva radicalitat en qüestions molt més àmplies, molt més generals. La cultura literària dominant, de mirada restrictiva i poc agosarada en els anys finals de la dictadura i l’inici de la suposada democràcia, difícilment podia tolerar els plantejaments oberts i avançats de Manuel de Pedrolo. I és que, enfront de la idea que construir una literatura catalana de prestigi després de la catàstrofe del franquisme significava cenyir-se únicament a la literatura culta, Pedrolo postulava una premissa molt més realista, molt més progressista i, a hores d’ara, d’una evidencia incontestable. Em refereixo a la necessitat d’escriure des de totes les posiciones possibles, de conrear totes les formes literàries, totes les tipologies, tots els gèneres. Com en un país normal, ni més ni menys.

Continuarem…

Anna Maria Villalonga

Comissària de l’Any Pedrolo

 

——————————————————————————————————-

Us recordem que aquesta i totes les noticies publicades a SantViu.Cat les podeu rebre directament al vostre mòbil si us subscriviu al nostre compte de Telegram, les podeu compartir a facebook i seguir-nos al compte de tuiter.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 comentaris a “Un centenari reivindicatiu: Any Manuel de Pedrolo