Un centenari reivindicatiu: Any Manuel de Pedrolo [2a part]


Enguany, celebrem l’any Pedrolo. I amb l’excusa, hem demanat a l’Anna Maria Villalonga, veïna del barri i comissària de l’Any Pedrolo que ens apropi una mica més la figura del personatge. La col·laboració va començar amb un primer article que podeu consultar aquí, i que continua amb les paraules que tot seguit us fem a mans. Bona lectura.

Segona part de l’article sobre Manuel de Pedrolo

Després de l’anorreament de les nostres lletres durant la nit del franquisme, recuperar-se volia dir guanyar lectors, acostumar la gent a gaudir de qualsevol tipus de lectura en llengua catalana. Quan Pedrolo pensava en els lectors, pensava en lectors de tota mena, no només en una elit d’alta formació cultural, reclosa en una torre d’ivori. La seva profunda coneixença de les tradicions literàries de l’entorn i més enllà (Pedrolo llegia incansablement els anglesos, els francesos, els americans, els italians), el dotava d’una visió preclara.

Tothom havia de tenir la possibilitat d’accedir al gènere o al tipus de literatura que preferís (culta, popular, infantil, juvenil, poesia, narrativa generalista, narrativa de gènere, teatre) sense complexos i en la llengua pròpia. Per això experimentà amb totes les possibilitats, des del negre a la ciència-ficció, des de la novel·la eròtica al teatre existencialista, des del conte i la poesia a la narrativa de tesi. I també per aquest motiu la seva tasca com a traductor resulta tan important i útil. En el fons, i sense ser-ne probablement conscient, Pedrolo s’inscriu en una àmplia tradició que podem resseguir des del segle XVIII, una tradició que avança transversalment i que encara cueja: es tracta del «corrent apologista de la llengua», la defensa explícita de la capacitat del català per reeixir en qualsevol tipus de text escrit ‒científic, divulgatiu, periodístic, d’assaig, de creació‒ davant del posicionament del castellà com a llengua de prestigi literari, una realitat gradual però imparable ja des del segle XVII.

Pedrolo entronca amb els qui confiaven plenament en el valor de la llengua catalana, en clara oposició a la creença que el català no resultava apte per a tot, una idea generalitzada al llarg de dècades i dècades i que no va resultar aliena al pensament d’alguns dels grans prohoms de la nostra cultura.

La qüestió que un dels principals motors de l’escriptura de Pedrolo rau en la defensa militant que acabo d’esmentar ha estat expressada recurrentment en els articles i textos sobre l’autor. Jo mateixa acabo de fer-ho, perquè sens dubte respon a una realitat indiscutible. Tanmateix, no deixa de resultar una posició excessivament reduccionista que, ja situats en el segle XXI, cal matisar, aclarir i sobretot ampliar.

Perquè pretén confegir una obra global, completa, coherent, inserida amb normalitat dins la tradició occidental del moment. Naturalment, ho fa en la llengua pròpia, tot esmerçant sense recança el conjunt de recursos que té al seu abast, aquells que considera més efectius, però també ho fa des d’un indubtable requeriment estètic, des d’una clara exigència estrictament literària: una exigència que el situa en la modernitat tant pel que fa al fons com a la forma, al contingut com a l’estil. Pedrolo treballa des de posicions diverses les tècniques i els estratagemes artístics, la creació d’espais i de personatges, les veus narratives, els punts de vista, el tractament de l’acció. És possible que la manera més eficient i expeditiva de comprendre els trets fonamentals de l’actitud estètica de Pedrolo ens arribi amb els mots de Maria Aurèlia Campany, quan parla d’una «plena consciència i acceptació dels límits i una tossuda voluntat d’ultrapassar-los». Pedrolo és un profund coneixedor de les possibilitats expressives del discurs literari. I per aquest motiu es pot permetre, quan convé, experimentar, reinterpretar i transgredir. I se’n surt sempre, a tots els nivells, tant si parlem de l’estructura superficial com de l’estructura profunda. Són prou significatives aquestes paraules que Jordi Arbonès dedica a l’estil, però que sens dubte resulten extrapolables a tots els aspectes de l’escriptura pedroliana: «Pràcticament, les variants estilístiques assajades per Pedrolo són tantes com novel·les ha escrit, i un estudi conscienciós del llenguatge i de l’estil del nostre autor podria estendre’s al llarg de tot un llibre o de més d’un» (Jordi Arbonès, Pedrolo contra els límits, Ed. Aymà, 1980, pàg. 79).

Un dels problemes amb els quals ens enfrontem a l’hora de classificar, analitzar i interpretar l’extensa producció literària de Manuel de Pedrolo té a veure amb el freqüent decalatge temporal ‒motivat en gran part pel rigor de la censura‒ entre la composició de les obres i el moment de la seva publicació. Resulta evident que la recepció s’enterboleix enormement quan tenim accés per primer cop a un text escrit molts anys enrere, i a voltes sorgit d’un impuls circumstancial, sense una profunda contextualització prèvia. Una contextualització que, d’altra banda, hom no pot demanar, si més no en el grau necessari, a un lector mitjà. En aquest sentit, Manuel de Pedrolo va ser un dels autors catalans que va patir de manera més fèrria i despietada la intervenció de la censura. No és d’estranyar si ens fixem en allò que hem comentat en els paràgrafs anteriors. La transgressió continuada, la crítica política i social, la voluntat de tractar temes rupturistes (l’homosexualitat, l’erotisme explícit, les pulsions humanes sense restriccions) resultaven intolerables per als censors franquistes, que rebutjaven les obres un cop i un altre. Més d’una vegada Pedrolo va intentar burlar-los tot canviant-ne els títols i esperant un temps, però gairebé sempre va ser debades. Davant d’aquesta realitat, la seva literatura es va trobar ‒i segurament encara es troba‒ enmig de consideracions complexes, amb interpretacions parcials i esbiaixades i
retrets que la titllen d’excessivament circumstancial. D’una banda, no seré jo qui subscrigui aquesta idea, perquè el fet s’explica clarament pel decalatge. Una novel·la composta en un moment concret davant d’un esdeveniment, situació o ambient concrets és obvi que toparà amb una recepció anòmala si surt a la llum amb un munt d’anys de retard. Per dir-ho molt didàcticament, pot presentar un regust a document històric ja sobrepassat. D’una altra banda, però, tampoc no negaré ‒en nom del rigor científic‒ que alguns dels textos pedrolians traeixen un cert matís d’arenga militant, marcadament ideològica, per més que el to pamfletari sempre quedi superat per una visió que va més enllà, sovint de caràcter
filosòfic i volgudament dialèctica.

En qualsevol cas, hi ha un argument de pes per tancar aquesta qüestió, la seguretat irrefutable de la pervivència dels textos en tant que continuen resultant vàlids, en tant que vehiculen sentiments i sensacions vigents, en tant que perpetuen la recerca al voltant de la nostra identitat i proven d’explicar qui som, d’on venim i cap a on caminem. Fet i fet, la matèria dels “clàssics”, allò que conforma el concepte d’universalitat.

Continuarà

Anna Maria Villalonga
Comissària de l’Any Pedrolo

Deixa un comentari