La Burxa, 20 anys i 218 números al carrer.


No podem començar aquesta noticia de cap altre manera que felicitant a La Burxa, 20 anys publicant un fanzine-revista-diari gratuït de manera altruista, des de la base i amb vocació d’altaveu dels moviments populars no te altre nom que miracle. La prova del miracle és que no només cap altre format similar en d’altres barris o pobles te una longevitat tant llarga, sinó que a més a més, ha estat planter d’altres noves i ja no tant noves publicacions. Els i les redactores de la Burxa de fa 20 anys, les que feien les fotos, maquetaven, corregien, o distribuïen un dina 3 plegat pels comerços de Sants, son avui els i les redactores o fotògrafs a grans mitjans, son professores de maquetació a universitats, son correctores de llibres o els activistes que al barri i a la ciutat han canviat alguns dels paradigmes socials que només s’entenen mitjançant el contra poder i la narrativa expressada en l’enciclopèdia que avui seria recopilar 2400 pàgines de comunicació popular. Sense aquell fanzine del 1998, o el format revista passada per la impremta més tard i el pas al format diari, tinguem clar que moltes de les coses que avui donem per normals, no ho serien.  A totes les que ho han fet possible, el nostre reconeixement, gratitud i tros de pastis si és que algun dia toca bufar espelmes.

Dit això, si la Burxa és referent, és perquè surt al carrer a explicar coses. Durant el més de març, han passat coses, moltes coses. I per això a la Burxa d’abril 2018 hi podreu trobar….

L’editorial en clau primaveral, la que ens porta l’anomenat procés i que s’adjectiva de catalanitat. Una primavera catalana però, que caldrà dotar de continguts socials i llibertats col·lectives.

El micro obert, és pels homes que decideixen fer un pas endavant i reconèixer que ells formen part del problema, que el “Me too” l’entonen les dones, però que els responsables, causants i per tant qui els ha de solucionar només son els homes.

A la pàgina 3, la protagonista és l’educació. D’una banda les proves de la LOMQE de tercer, han estat objecte d’insubmissió per part de 27 families. La no participació en aquestes proves, va generar tres matins alternatius amb activitats a Can Batlló. Una situació que potser es repetirà al mes de maig quan les proves afectin a l’alumnat de sisè curs.

A la mateixa pàgina, veiem com els projecte educatiu que havia de veure la llum als solars de Can Batlló, poden passar a la història. Ni escola Bressol, ni institut. Nomès una escola. Sembla que el creixement de la demanada els darrers anys i la construcció de pisos a Can Batlló (que farà pujar un 20% el nombre d’habitatges construïts a la zona), no son prou motiu per atendre des de ja, aquesta reivindicació.

A la pàgina 4 hi trobeu algunes de les noticies que al llarg del darrer mes hem anat publicant a SantsViu, en destaquen l’ocupació del Banc de Sabadell de carretera de Sants el 28 de febrer, la noticia sobre les empreses que al barri financen i fabriquen armes de guerra i la 1a Fira del llibre feminista de Sants. A la pàgina 5, també hi trobeu la crònica del 8 de març que us vam publicar a SantsViu.

També a la pàgina 5, l’Agus Giralt ens recorda l’enderroc d’una altre part de la memòria de Sants, i es que l’enderroc d’una nau al carrer Càceres ens posa sobre la pista de la gestió de la memòria urbanística, la seva catalogació i la nul·la importància que s’hi dona a les veïnes alhora de classificar els edificis.

Sota aquest article, la Clara Victòria ens narra els fets del 25 de març davant la delegació de govern, el centenar de ferides, 15 de les quals del barri i la mobilització del dia 27 que va encerclar l’Estació de Sants en suport a les 9 persones encausades per la vaga del 8 de novembre pel fet d’accedir a les vies de l’estació.

En portada, i desprès en pàgines centrals, tenim el tema principal del número d’abril. La seguretat. L’advocat del centre Iridia, Andrés Garcia Berrio focalitza en la reforma del codi penal del 2015, el model penitenciari i el sistema migratori. La penalització de faltes administratives, la creació de l’enemic intern i la criminalització d’entitats o persones sense necessitat d’existència d’accions concretes. Les presons segueixen essent per a excloses, pobres i relacionats amb delictes de petits robatoris o tràfic de drogues. Finalment, les migracions. Aquelles que superen l’estret de Gibraltar, cauen en l’estretor de mires de qui legisla i fa lleis d’estrangeria que evoca la irregularitat a la il·legalitat. Els CIE en son la seva cara més coneguda.

Però… hi ha alternativa a les polítiques de seguretat de la dreta? La pàgina 7 son tres exemples de sistemes o models alternatius o diferents. Les patrulles de control de 1936 a la rereguarda Republicana, l’exemple de Asaysh al Kurdistan Sirià, i el protagonisme de les dones kurdes en la seva seguretat. I finalment l’exemple Britànic dels Bobbie, policies desarmats per defugir els models militaritzats. Només alts càrrecs duen armes, un 5% dels agents.

Els furs i la droga son vells amics. El barri no n’és alié, i com respondre a aquestes inseguretats també forma part del debat. Can Batlló pateix regularment robatoris, tant de material de construcció com de les entitats que hi fan vida. Afrontar aquestes situacions amb seguretat privada, alarmes, millorar tancaments o respostes més populars formen part de ventall de possibilitats dins la possible resolució. D’altres barris de la ciutat han vist com, les xarxes de tràfic de drogues han utilitzat els narcopisos com a mecanisme de venda al detall de les seves mercaderies. L’organització veïnal, denunciant aquestes pràctiques ha estat clau per poder eradicar-los en la majoria de casos.

En contraportada, les imprescindibles del Grup d’Habitatge de Sants. Si a l’inici dèiem que els darrers 20 anys no s’entenen sense La Burxa, els propers 10, seran impossible explicar-se sense el GHaS, i la seva determinació per defensar que cap veïna hagi de marxar de casa seva per inpagament de lloguer, o finalització de contracte sense opció a renovació. Aquesta lluita local, és també la lluita enxarxada amb la de resta de barris de la ciutat per garantir l’accés a l’habitatge a les classes populars.

 

 

 

Deixa un comentari