Violència masclista i espais militants: una proposta per a una gestió col·lectiva, preventiva i reparadora


[Article original publicat a La Jornada]

Aquest cap de setmana La Jornada, publicava un article per a obrir un espai de reflexió sobre com abordar les violències masclistes dins els moviments socials. Una de les autores de l’article és la Santsenca Isabel Benítez. Al nostre barri, hem tingut diversos episodis d’agressions masclistes dins dels moviments socials, alguns d’ells denunciats (1,2), d’altres silenciats, i per tant, creiem necessària reproduir-lo a continuació.

La violència masclista, és a dir, l’ús de la força física o de la coacció psicològica per obligar les dones a fer coses que sense intimidació no farien és un dels trets que defineixen i estructuren la nostra societat. L’objectiu d’aquesta violència és disciplinar les dones, perquè exerceixin la funció que tenen assignada en la divisió sexual del treball. I és que, com apunta l’antropòloga Marcela Lagarde, «la persistència patriarcal no pot sostenir-se […] sense la violència dels homes, de l’estat i de les institucions contra les dones».

És aquesta realitat la que els moviments socials i les organitzacions polítiques autoanomenades feministes volem canviar. Una societat profundament masclista i classista de la qual som filles i fills i que ens ha modelat en unes determinades posicions i rols de gènere. La lluita perquè les dones puguem gaudir d’existències lliures de tots tipus de violència n’ha de combatre tant les conseqüències com les causes. Això vol dir abordar les condicions materials i subjectives que possibiliten i perpetuen la nostra opressió i el sistema que se’n beneficia: el capitalisme patriarcal.

Com a militants feministes, entenem que la lluita ha de fugir de visions essencialistes i biologicistes que aborden l’opressió des d’una perspectiva de guerra de sexes. No estem en contra dels homes, sinó del patriarcat i de les seves expressions, i lluitem per fer dels espais de militància entorns sans i segurs per a totes les dones. Ho fem per una qüestió de drets humans, com també per enfortir la radicalitat democràtica de la nostra lluita per l’emancipació del capitalisme ­patriarcal.

Apostem per una gestió col·lectiva, consensuada, clara i compartida de la violència masclista. Amb aquest objectiu s’han anat aplicant diferents protocols, que, malauradament, no sempre han estat exitosos. Però això no els invalida, sinó que indica que s’han de revisar, adaptar i actualitzar perquè siguin realment eficaços en l’abordatge i en la prevenció de la violència masclista.

L’objectiu de qualsevol intervenció en matèria de violència és triple: 1) prevenir, evitar i abordar tota manifestació de violència masclista que es doni en entorns militants, per a la qual cosa és imprescindible treballar en la prevenció i en la formació de tota la militància perquè tothom adquireixi la consciència necessària per detectar i desnormalitzar la normalitat de la violència; 2) crear espais de seguretat i llibertat per a les dones, i 3) aplicar mesures als homes que han exercit violència per tal que no ho tornin a fer.

En aquest sentit, per poder generar sistemes de resolució dels casos de violència masclista que garanteixin l’objectivitat, la proporcionalitat i la justícia restaurativa, ens hem de dotar d’estructures col·lectivament acordades per donar resposta i fer seguiment dels casos denunciats. Una via per formalitzar les intervencions són les comissions i els protocols de prevenció i abordatge de la violència masclista consensuats com a moviment polític.

Exemples d’aquests protocols són els impulsats pel Moviment Popular de Sabadell o per Arran. La CUP i la COS també estan treballant per generar un protocol propi i des de l’Esquerra Independentista s’està mirant com gestionar conjuntament els casos de violència que impliquen o afecten persones de diferents espais.

Entenem que tota intervenció que fem en casos de violència masclista s’ha d’emmarcar en un sistema de justícia social més ampli, amb perspectiva reparadora. Els homes ni són l’enemic, ni són irrecuperables. Tot home que ha exercit violència pot deixar d’exercir-la, ja que l’ús de la violència no és fruit d’una essència masculina compartida, sinó d’una existència i d’una socialització com a homes. Per tant, és important consensuar el treball que els agressors hauran de fer per reparar els greuges ocasionats i per no tornar a exercir violència. Per sobre de tot, ens hem d’orientar a reparar danys i a crear espais on la violència no tingui lloc. Així doncs, entenem que una gestió política de la violència masclista no s’ha de basar en el ressentiment o la ràbia, sinó a atacar les arrels que possibiliten aquesta violència, des d’una perspectiva política i col·lectiva. I, per suposat, en cas que es tracti d’una denúncia per violència física o sexual greu, o que un agressor no s’avingui a les mesures establertes, això suposarà l’expulsió de les nostres organitzacions i dels nostres espais.

Un altre criteri fonamental és el de la proporcionalitat: les mesures adoptades han de ser proporcionals als fets i a la violència exercida, per tal que siguin justes i efectives. Perquè ser un bavós és ser un masclista, però no és el mateix ser un bavós que violar una companya. Perquè monopolitzar o alçar la veu en una assemblea és ser un masclista, però no és el mateix que donar un cop de puny. Encobrir la violència masclista és greu, però molt més greu és exercir-la. Posar-ho tot al mateix sac i tractar-ho tot de la mateixa manera pot acabar fent que ho tractem tot malament. Per això apostem per respondre col·lectivament a partir dels consensos adoptats com a organitzacions, que seran les que decidiran les mesures a aplicar en cada cas i a cada agressor, de manera individualitzada i d’acord amb la gradació i els criteris establerts en els protocols interns. En qualsevol cas, com a moviment només podem respondre de les denúncies que ens arriben per les vies col·lectivament decidides, segons els protocols internament acordats, que hauran d’establir molt clarament les condicions de l’abordatge. Pa­ral·lelament, hem de donar el màxim de difusió als canals de denúncia consensuats, per tal que totes les dones els coneguin i en puguin fer ús, i ens hem de preguntar per quina raó no tothom s’hi adreça per veure com millorem els nostres protocols. D’altra banda, l’acusació del caràcter patriarcal de la justícia no pot comportar renunciar-hi, sinó que hem de continuar lluitant per despatriarcalitzar-la i perquè les dones i les nostres vides i cossos siguin considerats com a subjectes de ple dret. Igualment, tot procés de violència masclista requereix un acompanyament per a les dones que ara per ara com a moviments socials no estem capacitats per proveir i que s’hauria de derivar als serveis públics especialitzats.

En conclusió, partim de la consideració del caràcter sistèmic de la violència masclista. Aquesta violència també s’exerceix en els nostres espais, i per això apostem per dotar-nos de protocols per a l’abordatge polític, col·lectiu, consensuat, proporcionat, no arbitrari i restauratiu dels casos de violència masclista, com a mesura pal·liativa adreçada a reparar els danys causats i a evitar-ne la reiteració. Ho fem des d’un enfocament sistèmic, que defuig la lògica de la lluita de sexes i que vol enderrocar el sistema construït sobre el sotmetiment violent de la meitat de la població. Perquè volem espais lliures de violència des dels quals poder construir un món nou on la violència masclista no tingui lloc.

GEORGINA MONGE / MARIA COLERA / ISABEL BENÍTEZ

(Militants feministes de l’Esquerra Independentista)

——————————————————————————————————-

Us recordem que aquesta i totes les noticies publicades a SantViu.Cat les podeu rebre directament al vostre mòbil si us subscriviu al nostre compte de Telegram, les podeu compartir a facebook i seguir-nos al compte de tuiter.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *