La Ciutat Princesa, 22 anys desprès


Arribem a Can Vies, i queden molt poques cadires buides, anem cap al fons on la Ciutat Invisible hi te la parada de llibres, des d’allà seguim la xerrada que ja ha començat en boca d’en Marc Dalmau, que presenta i introdueix l’acte.
El primer torn de paraula serà per a la Marina Garcés, que ens proposa el seu llibre Ciutat Princesa com a excusa per a reflexionar sobre moltes coses. I és que passats més de 20 anys, som personatges de la història i alhora subjectes actius en aquesta història que segueix viva. Aquell moment era fruit del seu temps i del seu territori, de la mateixa manera que en altres punts del món sorgien altres experiències, el Zapatisme com a exemple del que a casa nostra era un antagonisme més difús. Ironies de la vida, mentre la Marina explica com ella va viure aquell desallotjament, per la finestra de Can Vies veiem llums blaves i grogues i sentim sirenes a carrer de Sants, una ambientació ad-hoc per recordar els fets de fa dos dècades.
Li toca el torn al Jesús, que tot i dir que improvisa, ve amb el discurs après. “Tal dia com avui de 1996 es va re okupar el cine”, certament, una acció propagandística d’on poc més que una guitarra es va poder recuperar. Una guitarra que del cine va anar a l’Hamsa i d’allà a Can Vies, on penja al costat de la barra. Eren temps on no existia el concepte “que diran de nosaltres, ni ens importava”i ni molt menys existien les xarxes socials on recollir opinions i saber el que pensava la gent del que estaven fent. Recorda que al cine hi havia realitats molt diferents, vinculades a la practica més que a la teoria. L’okupació va ser una proposta de Joan Conesa, a qui tenien referenciat com a una persona generacionalment més gran que totes elles i conegut per la seva faceta de robar bancs per finançar el moviment autònom i el seu pas per la presó. El Jesús explica el sobrenom del Cine, l’almorrana de la Via Laietana: era l’únic edifici del carrer que no era una seu institucional. De dalt a baix, oficines bancaries, el de la Prefectura de la Policia Espanyola , de la patronal, dels sindicats, i institucionals. I és que abans de l’okupació el Cine ja va tenir ús sindical per part de la CNT -reivindicat com a patrimoni històric-. En Jesús, descriu la resposta al desallotjament com un fet de ràbia en sentit estricte, contra tot allò que significaven els edificis que envoltaven el Cine.

Pren la paraula la Sonia, que tot i no participar de l’organització prèvia, okupa des del primer dia el cinema Princesa. Una okupació que defineix com una “Història curta i intensa.” Amb tensió mediàtica i on va confluir gent molt diferent. Van ser 6 mesos que van generar molta activitat. Recollint les preguntes proposades pel moderador, la Sonia explica que l’impacte del Cine va crear noves practiques polítiques, amb un fort contingut anti institucional, i on la pràctica passava per sobre la teoria, i l’enllaç amb moviment veïnal va servir per “sortir de la tribu”.

Amb el Cine, en certa manera, hi va haver un bateig generacional. Desprès del Cine, aquella generació va fer moltes accions, els canvis de bandera a Parlament o Ajuntament, o tapiar la casa de Queralbs del president Pujol, van ser algunes de les més sonades, aquelles pràctiques van legitimar i enfortir la desobediència i l’acció directa.

En Jesús ens recorda que la resposta va desbordar la policia, i fins i tot la policia militar va patrullar una zona de Barcelona perquè la policia espanyola no donava a l’abast.  I tot i que la Prefectura  es va replegar i tancar degut als avalots, no obstant, l’assalt va ser simbòlic i no hi havia capacitat per entrar-hi. Aquell episodi va ser l’inici del discurs criminalitzador amb la cantarella de l’entrenament en violència urbana a mans de Jarrai. Una cantarella que sobreviu fins als nostres dies on qualsevol que s’enfronta al sistema tindrà l’acusació de filotertorista. Amb el Cine, barris i viles van optar per okupar com a mode d’activar a la gent. Palomar,  Adoquines, o Hamsa i l’enfortiment de l’assemblea d’okupes de Barcelona des del Casal del Guinardó. L’okupació del Cine va respondre a una estratègia per denunciar l’aplicació de l’article 245 del codi penal de maig de 1996 que penalitzava la usurpació.

En un nou torn de paraula, la Marina ens recorda que el triomf del liberalisme va ser viscut de diferent manera i ritme a cada lloc, i malgrat tenir un moviment obrer molt arraconat, van trobar esquerdes. A Mèxic van ser el Zapatistes el gener del ’94, a Barcelona amb la bandera de l’okupació al ’96, o a Seattle al ’99 amb les revoltes contra la OMC.  És un cicle mobilitzador que és dispers i divers, no acumulable i que no comparteix un mateix llenguatge a cada lloc.

En Marc, en paper moderador, recorda cicle mobilitzador a casa nostra, ja siguin els 12 d’octubre antifeixistes i 1 maig, o les jornades de trenquem el silenci -prenent l’exemple de Madrid-. Un cicle on la improvisació i l’acció directa van comportar altes dosis repressives, en una generació que tenia per a “germans grans” els orgullosos voluntari olímpics, i que per tant eren òrfens de referents polítics en molts aspectes.

És aquí on la Marina apunta la seva visió de l’estètica de l’antipatia. I és que la duresa i confrontació van ser en certa manera la manera de trencar amb el “jiji jaja” que se’ns imposava generacionalment.

Potser el punt de discrepància el posa en Jesús, que si bé reconeix que la repressió hi va ser, aquesta ha continuat. Si bé 2000 persones van ser detingudes per okupar del 96 al 99, fitxades amenaçades o maltractes. Avui la repressió s’ha sofisticat. El control social amb cerques per ADN o vídeo son habituals. Ell recorda que, podies sortir de les manis amb avalots sense detencions ni identificacions, perquè la policia no tenia les eines per reconèixer qui es manifestava.

I la repressió, en part era perquè l’administració no podia controlar el moviment. Acostumats com estaven a poder assimilar la dissidència, cooptar-la o comprar-la. I és que quan el Parlament va obrir una comissió per a dialogar amb el moviment okupa, la va haver de tancar perquè cap okupa va anar a seure amb ells. Mai hi va haver cap pont entre administració i okupació.
En Jesús situa el factor repressiu i les detencions de gener de 2001 vinculades al comando Barcelona d’ETA, com un punt d’inflexió, si bé en altres moments es va poder reaccionar, com va ser el cas de la desfilada militar a Barcelona el maig de l’any 2000.

Aquí la Sonia coincideix en el fet repressiu com a desmobilitzador. “Cada hora que dedicaves a la lluita antirepressiva no la dedicaves a construir el teu projecte”. I la repressió va venir perquè l’okupació tenia amplia simpatia social.

És també en aquest punt que la Marina posa el comptador a zero i suma lleis i restriccions que hem viscut els darrers anys, intensificant la repressió. Els exemples de les lleis del civisme, la llei mordassa, i la deriva de les polítiques antiterroristes i migratòries, fan que tot el que havien fet feia 20 anys passava a ser condemnable per molts companys de fa 20 anys. I explica que “sempre ens hem de justificar” davant de actes que eren habituals fa uns anys.

En Marc des de la taula, llença noves preguntes, sobre el moment actual, i com l’autoorganització i la repressió segueix present. l’1 d’octubre i dos persones preses per pujar sobre un cotxe com a exemples.

En Jesús ens recorda que sempre s’ha mantingut un pols amb el poder, ho va ser el Cine, però també les vagues i l’okupació del Banesto de Plaça Catalunya, o la reokupació de plaça Catalunya quan els mossos la desallotgen durant el 15M, en aquest sentit l’1 d’octubre és un episodi més de desbordament del poder. I un desbordament que ha anat acompanyat d’un considerable increment d’efectius policials a la ciutat. Dels 200 antiavalots de la Policia Espanyola del 1996, hem passat a 1000 antiavalots entre Guàrdia Urbana -encara que diguin que els han dissolt-, l’Arro i la Brimo dels Mossos, i els efectius de Policia Espanyola i Guàrdia Civil.  Perquè el sistema es segueix defensant de la no distribució de la riquesa. segueix defensant el poder d’uns homes que manen des del franquisme.
En Jesús situa els puts de fricció en les divisions internes dins els moviments i l’entrada a les administracions d’aquests moviments com a formes actuals de debilitar la resposta. El sistema pot assimilar per fi, part d’aquell moviment que no va seure a la comissió parlamentaria, encara que sigui en forma d’alcaldia.

De fet, la mateixa Marina reconeix que d’ençà del Cine, i les esquerdes que li vam fer al sistema als ’90 no li han fet ni pessigolles al sistema, i el mon esta pitjor del que el van imaginar: més guerra més desigualtat i una situació de l’habitatge molt pitjor. Però l’antagonisme dels ’90 son part de l’inici de la revolució d’avui. Una revolució amb totes les lletres. L’estat ha respost amb força perquè encara  estem presents. La contra revolució segueix viva perquè la revolució també.

Per la Sonia, tenint present que el mostre és molt gran, cal fer lectura positiva. La matèria no es destrueix i els moviments socials tampoc. I posa el Cooperativisme com a exemple sobre com s’han transformat els moviments socials.

En Marc apunta el ressorgiment del feixisme com a resposta al perill de pèrdua de privilegis per part dels poderosos, i que per tant cal generar alternatives. Al seu entendre l’okupacio no va ser capaç de generar-ne, i ara hi ha practiques que son generalitzables, com  economia social i solidaria que si que poden ser una alternativa més àmplia, perquè “no vam resoldre condicions materials de la gent”, més enllà del nostre propi sostre.

Ja portem hora llarga de conversa, i quan sembla que la cosa pot decaure, llença una nova tongada de preguntes: Quins límits hi ha entre espais de lluita i administració? Subvencions? Governar? Es pot governar i ser antagonista? La derrota de la transició es repetirà?

Per la Sonia, la lluita institucional és una forma mes de treball,però en cap cas una línia de continuïtat, en la que fas el pas de moviments socials a política institucional.

Pel Jesús, l’actual administració publica, esta pensada per a defensar el poder. I la equidistància entre precarietat i opulència no genera transformació social. No és compatible. Les administracions parteixen de models del franquisme adaptats als nostres temps, on els Lobbys que governen per sobre d’administracions i veïnes. Ho feien amb PSC i Tripartits, amb CiU i ho fan amb Colau. L’estatus quo governa i no s’ha transformat la relació amb el poder de la ciutat.

La Marina exposa que la urgència va ser l’excusa davant la crisi i corrupció per assaltar poder i que per tant el relat és diferent respecte al de la transició. Per ella, les institucions son presents arreu, i defineix “El sistema de partits és el mal fet màquina. Hi ha poc marge d’acció dins el sistema de partits”.

Ja des del públic, s’exposa la teoria Bergoglio, Colau és Bergolio… la nova política rescata les institucions i no a la gent. De la mateixa manera que quan l’església estava més devaluada, un papa més social, rescata la institució al servei de la mateixa i no del poble. Amb Colau passa el mateix, quan les institucions del poder eren més dèbils, és l’esquerra la què les rehabilita socialment. De la mateixa manera que la victòria  de Zapatero va desmobilitzar la lluita social, perquè la prioritat era fer fora al PP. Malgrat tot, la gent ha seguit mobilitzada, el Pla Bolonya i moviment estudiantil va ser un acumulador mes enllà dels ’90. I avui seguim acumulant.

també des del públic, ens fan saber que aquest estiu, l’Aurora, una okupant del cine, va morir i que lo material segueix sent un problema. la feina o habitatge segueix sent un problema. I que el que ens fa sobreviure és la comunitat.

Ja al final, i quan els torns de paraula van cars, perquè queda poc temps, ens recorden que… l’1 de desembre hi ha mani per l’okupació a Barcelona, i és que l’assemblea d’okupes de Barcelona, segueix viva, 22 anys desprès del desallotjament del Cine.

——————————————————————————————————-

Us recordem que aquesta i totes les noticies publicades a SantViu.Cat les podeu rebre directament al vostre mòbil si us subscriviu al nostre compte de Telegram, les podeu compartir a facebook i seguir-nos al compte de tuiter.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *