“Construir un nou camí cap a la República dels Països Catalans, el socialisme i el feminisme”, l’aposta d’Endavant


Nou curs polític i Diada nacional de l’11 de setembre a tocar, un Parlament autonòmic a mig gas i 10 anys després de l’inici de  l’anomenat “procés” i 2 anys després del referèndum de l’1 d’octubre, poques coses en canviat en l’estatus quo de l’estat. Moment triat per Endavant (OSAN) -l’organització política de l’esquerra independentista- per editar un extens llibret de 40 pàgines per tal d’analitzar aquest cicle de 10 anys, palesar l’estat actual de les coses i fer una agosarada però fonamentada aposta de futur. “Construir un nou camí cap a la República dels Països Catalans, el socialisme i el feminisme”

El llibret íntegre el podeu consultar a la web de l’organització o clicant aquí. Mentrestant i a mode de resum el nucli local d’Endavant a Sants ens ha fet arribar una síntesi dels continguts que us exposem a continuació.

——————————————————–

10 anys de lluites populars han desgastat molt l’estat i la seva legitimitat, però alhora, cap espai polític l’ha pogut derrotar. Així, ni els autodeterministes ni els reformistes han pogut tombar el règim del 78. No hi ha estat federal, ni procés constituent, ni via legal cap a la autodeterminació i tant sols el descontent social ha estat capaç de canalitzar-se en opcions electorals reformistes –incapaces de condicionar governs del PSOE-, mentre el sobiranisme te estratègies diferenciades a cada territori, consolidant així el regionalisme en contra de l’opció de construcció nacional dels Països Catalans.

Es partia de premisses errònies. L’estat espanyol no és dèbil, ni està a punt de caure. L’estat és fort i està inserit en el seu context econòmic occidental amb les seves aliances de classe. Ni Europa ens mira, ni la crisi capitalista mundial ha fet entrar cap força revolucionaria a cap govern d’Europa.

Als carrers, l’oposició popular ha tendit més a acompanyar les institucions de govern reformista i sobiranista que no pas a generar el contrapoder, amb la por a ser contraproduent a l’estratègia electoralista. Una estratègia demostrada errònia que els ha dut a acceptar pactes amb els PSOE el 2015 o a no accedir als 50% del vot electoral al Principat.

Aquesta mancança de discurs i estratègia clara ha fer girar l’objectiu de fer caure el règim del 78 a pactar-hi amb ell per reformar-lo des de dins, o pitjor encara l’ha dut a construir castells de cartes en nom de les inexistents estructures d’estat.

Ambdós estratègies tenen com a finalitat la negociació amb l’estat, i tant sols l’1 d’octubre impulsat des de fora del processisme i les seves institucions, va esdevenir pedra a la sabata de la negociació. Malgrat les derrotes, la base social del reformisme i del regionalisme no han reaccionat cap a posicions de demanda de ruptura.

L’estat és fort, i ho és també a casa nostra. El sentiment nacional espanyol, el projecte patriarcal-capitalista resta cohesionat a casa nostra sota un nacionalisme espanyol que capeja les crisis profundes, activant actuacions repressives i d’encaix per a desactivar la contestació sense necessitat de tocar les bases del règim del 78. Uns moviments que han permès al PP sobreviure com a formació malgrat la corrupció. El llançament estatal de C’s i VOX, han fet moderar encara més al PSOE, i fins i tot el reformisme i el sobiranisme s’han vist obligats a donar suport a una moció de de censura en favor del PSOE.

A Catalunya, el “procés” ha servit per cohesionar les forces d’ocupació. La dreta espanyolista ha capitalitzat el vot abstencionista i antic votant d’esquerres, militars, alts funcionaris o executius compartint electorat amb les classes populars de sentiment nacional espanyol, pel seu rebuig a la independència.

Mentrestant l’esquerra independentista ha fragmentat el seu discurs. Fora del Principat ha mantingut el discurs històric mentre al Principat ha fet seguidisme electoral i institucional, sense poder generar una mobilització àdhuc a aquest creixement. Així mateix, l’arribada als governs autonòmics del reformisme ha dificultat la mobilització a les illes i al País Valencià. I gran part de la tasca de conscienciació i mobilització han reforçat un reformisme incapaç de generar reformes efectives i reals.

Tanquem així un cicle on l’esquerra independentista ha perdut l’oportunitat de desbordar l’estat, el reformisme i l’autonomisme, però conscients que sense les nostres aportacions, estaríem molt pitjor. Han estat 10 anys d’aprenentatge per a molta gent, i d’una organització de base importantíssima.

La nova etapa neix amb la rehabilitació del bipartidisme. L’alternativa al bipartidisme l’ha apuntalat amb la moció de censura i l’ha retornat a la centralitat, com a única alternativa al trinomi PP-C’s-VOX, que ha recompost l’electorat, radicalitzant-lo com ja ha passat a la resta d’Europa, apuntalant el règim del 78, i evitant els intents del reformisme de millores socials que han de ser aplaçades davant l’amenaça.

I la vida segueix. Salaris baixos, lloguers alts, inestabilitat laboral, major fiscalitat i Impostos indirectes a la classe treballadora i unes minses reformes del permís de paternitat o del sou mínim. I una gran dificultat per a difondre i canalitzar el descontent social malgrat la consciència social de crisi perdurable. Una situació de caldo de cultiu per a fomentar la divisió de les classes populars i trencar la solidaritat de classe, sumat a un tractament mediàtic del securitarisme que facilita la seva expansió.

El socialisme estatal, escaldat pel federalisme Maragallista blocarà qualsevol reivindicació descentralitzadora i portarà a polítiques de peix al cove als socialistes del PSPV i del PSIB, sense buscar cap límit estatutari, deixant a MÉS i Compromís subordinats al PSOE regional. Ni reformes ni alternatives, la por… ho justifica tot. Fer de crossa al PSOE amb les polítiques del PSOE i sense expectativa de canvi. El règim del 78 perviu.

A Catalunya, el 155 ha deixat un govern autonòmic limitat, el més limitat del període autonòmic i pendent de les guerres internes dels partits que el conformen. Però, allò que manté el PSOE a l’estat és el mateix que manté el govern a Catalunya i el seu suport electoral, la por al trinomi de PP-C’s-VOX. I és que l’estratègia de la por, l’empresonament i inhabilitació de càrrecs públics, el 155, l’exili i les multes han fet d’efecte atemoritzador a la població, minimitzant la seva organització i resposta. Aquí els Mossos d’Esquadra també formen part de l’engranatge repressiu.

Endavant com a organització també ha patit la repressió, les diputades i alcaldesses de la CUP, la militància de base, les vaguistes i les que han participat en jornades de lluita, com tantes altres companyes de les organitzacions independentistes.

Malgrat la desmobilització, el feminisme i l’ecologisme es fan forat en l’agenda i poden esdevenir aglutinadores de resistència, motiu pel qual el reformisme intentarà que no afecti als privilegis dels de sempre canalitzant la reivindicació cap a actituds individuals o canvis limitats.

Així, el fracàs del reformisme i l’autonomisme, deixen a l’opció revolucionaria com a única alternativa possible a la centralització i a l’embat capitalista. Una alternativa global i nacional de Països Catalans per a la construcció de la República socialista i feminista amb formes d’organització al marge de la política formal representativa. I aquest projecte ha de ser liderat pel bloc històric revolucionari, de les classes populars i al servei d’aquestes.

Els Països Catalans no son només el marc històric de l’esquerra independentista , sinó que és el millor marc per trencar l’autonomisme com a part del projecte de l’estat que volem en crisi, alhora que neguem el projecte reformista i sobiranista regional com a solució. 10 anys de processisme però, han debilitat l’organització i el projecte nacional, i cal reprendre el camí de la construcció nacional.

Si bé ara som minoria, no ens cal ser majoria ni actuar com a majoria per a plantejar una solució. El que cal és connectar amb les aspiracions i reivindicacions de les classes populars i generar els canvis profunds des del conflicte. Fent us de feines col·lectives i la tasca militant front l’individualisme i el lobbisme, solidificant l’organització.

Caldrà doncs, treballar en 4 línies:

-Solidaritat antirepressiva amplia, més enllà del processisme.

-Denunciar privilegis i les lleis i institucions que les salvaguarden.

-Denunciar el nacionalisme espanyolista, reaccionari i masclista.

-Denunciar la manca de sobirania de les institucions autonòmiques.

A tal fi, cal trencar el seguidisme, fixant reivindicacions, programa polític i tàctica al marge dels partits del bloc autonomista i reformista. On apostarem per l’autodeterminació front la gestió autonòmica, on la unilateralitat i la desobediència trenquin les vies legalistes, on tocar privilegis i guanyar sobirania econòmica superi els pedaços de les polítiques socials i els privilegis de l’oligarquia, on el projecte feminista de classe no quedi reduït a les conductes individuals. En definitiva una tàctica per assolir Sobirania Drets i Autodeterminació.

-Participar del moviment popular en la construcció dels dics de contenció de l’ofensiva capitalista i anular els intents de trencar la solidaritat de classe, aprofitant el potencial rupturista de les reivindicacions reformistes.

-El programa polític ha de treballar per fixar drets com a quelcom present i no de futur, mitjançant l’organització popular.

-Exercir l’autodeterminació dels Països Catalans com a revolució política veritable per poder fixar la sobirania i els drets en un marc polític. On la mobilització popular desbordi les institucions existents i en creï de noves que exerceixin el poder popular.

En aquest sentit el projecte polític del programa d’unitat popular ha de ser funcional per a:

-Visualitzar l’horitzó de la República socialista i feminista dels Països Catalans.

-Fer créixer el projecte d’unitat popular amb les lluites.

-Contraposar model amb el reformisme.

-Trencar l’identitarisme polític en pro d’un programa reivindicatiu.

-Arrelar el projecte al moviment popular i a les seves expressions institucionals.

Avui les institucions autonòmiques formen part del dic de contenció a l’independentisme. Cal articular un contrapoder al marge d’aquestes i que li disputin la legitimitat a l’estat.

Només així, amb una mobilització sostinguda i massiva, una resistència al poder i la substitució de les seves institucions podem articular una insurrecció democràtica de ruptura amb l’estat.

Una mobilització amb les eines que tenim al nostre abast: Referèndum, desobediència, vaga general i institucionalitat pròpia.

 

 

 

 

 

 

 

——————————————————————————————————-

Us recordem que aquesta i totes les noticies publicades a SantViu.Cat les podeu rebre directament al vostre mòbil si us subscriviu al nostre compte de Telegram, les podeu compartir a facebook i seguir-nos al compte de tuiter.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *