Sense Sostre: existeixen altres mons però són en aquest


En Jordi Sant, ens escriu aquesta crònica cinematografia d’una de les ficcions més reals que podem anar a veure als cinemes aquesta setmana. Al Zum-Zeig d’Hostafrancs la podeu anar a veure demà dia 21 i el dia 27 de desembre.

Els que vivim a Barcelona estem acostumats a transitar a peu per la nostra ciutat amb pressa, amb la mirada fixada en un punt indeterminat, però sempre mirant endavant. Darrerament ho fem amb una  gran perícia, saltant caques de gos, esquivant patinets intrèpids i, sobretot, turistes despistats. Uns turistes que, a diferència de nosaltres, fixen la mirada cap amunt, buscant façanes modernistes, cartells que els indiquin com arribar al Camp Nou o la parada d’aquell autobús blau que els ha de dur a l’aeroport.

Pocs són, o millor dit pocs som, els que mirem cap avall i ens adonem que a Barcelona existeix una subalternitat oblidada, formada per les milers de persones que no tenen un lloc on viure. En una Barcelona que cada any rep vuit milions de turistes, existeixen vora quatre mil persones que viuen al carrer, en assentaments provisionals o en albergs i allotjaments públics i privats. D’aquests quatre mil sense llar, segons la Fundació Arrels, unes dues mil persones són sense sostre, o sigui, que dormen al carrer.

Els sense llar són els invisibles, aquella part de l’atrezzo que acceptem que ha de tenir qualsevol urbs de certa envergadura. Ens resignem a considerar-ho un error més del sistema i deixem la seva sort a la insuficient intervenció dels serveis socials i a la d’un grapat d’organitzacions que de manera incansable intenten posar pedaços a un problema de magnituds gegantines.

Doncs precisament amb la voluntat de fer visibles els invisibles, aquesta setmana s’ha estrenat a Barcelona la pel·lícula Sense Sostre, dirigida per Pep Garrido i Xesc Cabot i que els propers dies estarà a la cartellera de Barcelona (Cinemes Girona) i que al nostre barri la podreu veure al Zumzeig el 21 i 27 de desembre (també a Lleida i Sant Boi i ciutats de la resta de l’Estat). Sense Sostre no és un reportatge, sinó una ficció realista al voltant d’aquest col·lectiu. Un dels grans encerts del projecte ha estat, sense dubte, la tria del seu protagonista, Enric Molina, un actor que durant sis anys va ser un sense sostre i que més que interpretar un paper impostat, reprodueix davant la càmera (i en certa manera reviu) alguns episodis dels anys viscuts al carrer. La resta de repartiment també compta amb d’altres sense sostre a través de l’estreta col·laboració dels directors amb la Fundació Arrels.
Pep Garrido, en una entrevista a TV3 la setmana passada, descrivia la pel·lícula com a rocosa i fosca. Dos adjectius que retraten perfectament la vida dels sense sostre i que allunyen aquest col·lectiu de visions més bohèmies i àcrates que hom pugui tenir. Sense Sostre no és una pel·lícula que emocioni, ni tan sols que commogui, sinó que és una obra que, per sobre de tot, incomoda. L’única banda sonora que acompanya el film és la respiració malaltissa i desacompassada del protagonista i l’aroma que impregna els noranta-set minuts que dura la pel·lícula és el vi barat que l’Enric Molina guarda curosament en ampolles de plàstic com si fos el seu tresor més preuat.
Els magres diàlegs deixen tot protagonisme al trànsit del personatge i a un seguit de metàfores visuals d’extrema duresa (i bellesa) que traspuen múltiples emocions com la solitud, la por, l’angoixa, la incomprensió o la desesperació. Emocions que es desenvolupen a través de la vida quotidiana del protagonista on el paisatge contradictori de la nostra Barcelona (i Catalunya) es veuen perfectament retratades: parcs públics que de nit esdevenen campaments improvisats, ponts ferroviaris que es converteixen en refugi quotidià, estacions d’autobusos brutes que permeten escalfar-se els dies més freds, terrasses de l’Eixample superpoblades i que miren amb menyspreu el protagonista, descampats de zones perifèriques on cridar sense ser escoltat i urbanitzacions fantasma del Penedès (filles de la bombolla immobiliària) on el protagonista toparà amb la màxima alienació.
Sense Sostre és, per tant, una pel·lícula que ens interpel·la, que ens deixa el cos adolorit, i ens obliga a canviar la mirada. Segurament no serà un èxit de taquilles, però qui tingui l’oportunitat aquests dies que no la desaprofiti. Com recordaven Pep Garrido i Xesc Cabot (parafrasejant el poeta francès Paul Éluard) “existeixen altres mons, però són en aquest”. Voler apropar-s’hi ja depèn d’un mateix.

——————————————————————————————————-

Us recordem que aquesta i totes les noticies publicades a SantViu.Cat les podeu rebre directament al vostre mòbil si us subscriviu al nostre compte de Telegram, les podeu compartir a facebook i seguir-nos al compte de tuiter.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *