George Floyd, «casus belli» [opinió]


Article original de Marc Garcia publicat a l’Accent

Molt llunyà ens queda ja l’inici del confinament. Aquells dies ens despertàvem amb una enèsima incursió paramilitar combinada del colpisme veneçolà amb el suport de Colòmbia, Xile i els EUA. Una nova incursió armada que tenia per objecte l’assalt al palau de Miraflores, el segrest del president Maduro i el seu trasllat fora del territori nacional.

Un cop més, la intel·ligència Bolivariana, amb el suport de les milícies populars, va poder neutralitzar l’atac abans que les embarcacions carregades de mercenaris arribessin a les costes properes a Caracas, on els esperaven vehicles carregats d’armament i munició.

George Floyd no va caure pres en aquella incursió paramilitar, ho van fer dos ciutadans dels EUA vinculats a les empreses de seguretat privada encarregades de l’exportació de la guerra fora de les fronteres nacionals; dos soldats mercenaris de llarga experiència en l’exèrcit regular dels EUA.

George Floyd no va ser abatut per l’exèrcit veneçolà ni per efectius de la milícia bolivariana.

La Guàrdia Nacional desplegada als EUA

Si George Floyd hagués estat abatut en territori sobirà de Veneçuela, si George Floyd hagués estat detingut a Veneçuela, immobilitzat a terra durant nou minuts amb el genoll d’un soldat o milicià sobre el clatell, agonitzant mentre demanava una alenada d’aire; si George Floyd hagués mort sota l’atenta mirada d’un telèfon mòbil i la passivitat de la resta de soldats o milicians, el president Donald Trump hagués tingut un nou casus belli per intentar justificar una invasió a la sobirania de Veneçuela, i garantir el control dels recursos naturals del país al servei de les empreses extractivistes de l’imperialisme.

No. George Floyd no va morir a Veneçuela, ho va fer a Minneapolis, al cor dels Estats Units, allà on els nord-americans de raça negra són ciutadans de segona, tenen més dificultats per accedir a un habitatge, sanitat, estudis, on tenen sous amb un terç de valor que els dels blancs i on tenen moltes més possibilitats de ser detinguts o tirotejats per un policia, malgrat ser minoria respecte de la població blanca.

Floyd ha esdevingut un casus belli. No per a Trump, sinó contra Trump. Una nova onada de protestes on les violències invisibles del racisme han esdevingut els visibles avalots i saquejos dels darrers dies. Floyd pren el relleu a tants altres casos de violència racista. Aquest cop d’origen policial. I és que els EUA han passat de l’esclavisme a abolir la segregació racial en relativament pocs anys. Moltes de les persones vives avui als EUA tenen present el record dels seus avis i àvies en situació d’esclavatge i de segregació, moments en el qual el pare de Donald Trump era identificat com a membre del KKK.

I a casa nostra sabem del cert que cap llei –o la seva abolició– garanteix l’ús dels drets que s’hi associen. Mai s’ha reparat a les víctimes del conflicte: el dret al treball, a l’habitatge, a la vida o la justícia són paper mullat quan qui mana posa els interessos del Capital per sobre del dret a viure una vida que valgui la pena ser viscuda.

No seré jo qui faci cap paral·lelisme entre la situació de la població negra als EUA i el que ens passa a casa nostra. De fet, el més similar que pot sentir una persona negra als EUA és el que pot sentir una persona negra als Països Catalans, on se li apliquen similars mesures racistes, se’ls tanca al CIE de Sapadors o de la Zona Franca quan no tenen papers o en presons quan els tenen. Tenen major dificultat per accedir a un habitatge digne, sigui en el dia a dia o quan han d’allotjar-se temporalment mentre recullen fruita a Lleida. La seva capacitat adquisitiva està penalitzada, la sanitat limitada, i viuen cada dia amb la por d’un feixisme social i polític de variat color, que de dia els envia policia i de nit és capaç de criticar la violència policial contra els negres als EUA.

Floyd no serà el darrer mort per causes racials als EUA, de fet en les revoltes posteriors, ja han caigut tirotejats altres persones.

Floyd pot ser el casus belli que posi sobre la taula el racisme institucional no només als EUA, sinó també a casa nostra. L’antiracisme no pot ser un clixé a defensar lluny de casa, en cerca d’electorat. El moviment ANTIFA fa anys que és criminalitzat a casa nostra d’igual manera que ho ha fet ara el president dels EUA; els delictes d’odi només s’apliquen en una direcció, quan l’autodefensa esdevé l’única manera d’evitar ser agredides. La solució al racisme no vindrà només de la mà d’una legislació, sinó d’un canvi real de relacions socials on la igualtat entre persones possibiliti de manera efectiva l’accés a la ciutadania, als drets, a l’habitatge, al treball, sanitat i educació, on la justícia sigui només l’últim graó quan aquests drets siguin anecdòticament manllevats.

——————————————————————————————————-

Us recordem que aquesta i totes les noticies publicades a SantViu.Cat les podeu rebre directament al vostre mòbil si us subscriviu al nostre compte de Telegram, les podeu compartir a facebook i seguir-nos al compte de tuiter.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *