La memòria dels edificis. Sants número 214 [carboni 14]


El nou curs 2020-2021 encara està arrencant a Santsviu, de fet encara no us hem pogut presentar totes les col·laboracions d’aquesta temporada. Si vam començar les noves seccions amb les sortides més enllà de Sants, i vam continuar amb la gastronomia, omplint el pap. Pocs dies desprès us presentàvem l’Apprenem que ens aproparà les noves i velles aplicacions mòbils, i les lletres sense sang que mensualment ens recomanarà des del taulell de la Inexplicable i la Joana ens parlarà de les mil cares del masclisme.
Abans de tornar a començar el cicle de col·laboracions ens queden dues novetats. Un cop més, una col·laboració de luxe per a dies de barri confinat, dies per recorre el barri amb una nova mirada. Dies on la Marta Sánchez, ens explicarà curiositats dels racons amb història dels nostres barris a la secció “Carboni 14”, i on datarem la història dels nostres barris. Avui s’estrena amb “La memòria dels edificis. Sants número 214”. Per a la segona i darrera col·laboració mensual que ens falta per presentar haureu d’esperar algun dia més. Paciència.

Al carrer de Sants número 214 s’alçava, fins al 2013, la casa de mossèn Pere Oliveras. Una finca construïda el 1860, la façana de la qual va ser restaurada el 1930 per adaptar-la al gust de l’època, això sí, amb un estil modest que, encara avui dia recordem. Petits tresors que dibuixaven, sense cap pretensió, la cronologia arquitectònica de la carretera de Sants. Més d’un segle d’història invisible que han quedat ocults sota els fonaments d’una nova construcció.

Però, quina era la importància material d’aquella finca? Quins són els elements destacables que ens podrien ajudar a marcar un criteri de conservació?

 

Diu la carta Europea del Patrimoni Arquitectònic que cada generació dóna una interpretació diferent del passat i s’extreu d’ell idees noves. Ens trobem, per tant, davant d’un capital, el valor del qual s’ha anat construint durant segles. La destrucció de qualsevol dels seus valors acumulats ens empobreix i cap creació nova, per bona que sigui, compensarà la pèrdua.

L’urbanisme de Sants, en tota la seva extensió, és una suma de construccions que ens arrelen a la memòria històrica, cultural i social del nostre barri. Aquests elements sovint els podem veure exemplificats en conjunts urbans amb característiques similars, però a vegades també apareixen aïllats, com si fossin elements supervivents en un context contemporani. La suma de tots aquests factors és el que anomenem patrimoni arquitectònic i els inventaris, les eines que permeten la seva identificació.

 

Tots els edificis que es troben inscrits dins de l’inventari del Patrimoni Arquitectònic de Barcelona gaudeixen de diferents nivells de protecció. Aquests nivells són atribuïts segons la seva importància històrica-artística, com dels seus elements constructius, ornamentals i, tot i que en menor grau, també els històrics. En el cas de la casa de mossèn Pere, l’inventari determinava que estava protegida com a Bé d’Interès Documental (nivell D), el més baix de tots, els quals ens informa que, per les seves característiques és necessari conservar tota la documentació històrica i constructiva referent a la història i la fisonomia de l’edifici.

 

Ja des de ben jove, mossèn Pere Oliveras va ser un fervent defensor del patrimoni santsenc i això es va poder percebre en la seva voluntat per conservar casa seva i la del costat, ja que entenia que eren de les darreres que quedaven d’aquella època al barri. Mossèn Pere no estava errat.

L’evolució arquitectònica de la carretera de Sants, i sobretot, de l’entorn més proper a la finca, van fer que els elements arquitectònics de la seva façana acabessin destacant per la seva singularitat.

La seva vinculació familiar amb l’edifici i la seva vocació d’ajudar als pobres va fer que acabés exercint les tasques de la seva associació OFORS allà mateix. D’aquesta manera, va anar teixint sense ser del tot conscient un valor que va més enllà dels elements històric-artístic; el social. La imatge de Pere Oliveras com el mossèn dels pobres quedarà, per sempre més, vinculada a aquella casa i a la memòria col·lectiva.

 

No va ser fins mesos després de la mort del mossèn, el 2007, quan per decret eclesiàstic es va dissoldre l’associació OFORS. L’article 10 dels seus estatuts van legitimar que Càritas Diocesana de Barcelona fos la propietària. Cinc anys més tard, sense previ avís, l’administració atorgava a Càritas la llicència d’enderrocament, fent desaparèixer esgrafiats, baranes, frisos, motllures, i amb ells, un valor que, com hem vist, pot anar més enllà del criteri estètic.

 

Només les imatges, els documents, alguns testimonis i, des de fa uns anys, una placa commemorativa, són els fils visibles que ens ajuden a reconstruir una història invisibilitzada pel pas del temps. Fer l’exercici de recerca és el pas previ i necessari per ajudar-nos a entendre quin és el paper que juga un bé immoble aïllat en el seu context local. Aquest ha de ser el tret de sortida per perfilar els criteris de conservació en el moment que es torni a revisar el catàleg de patrimoni arquitectònic de Barcelona.

——————————————————————————————————-

Us recordem que aquesta i totes les noticies publicades a SantViu.Cat les podeu rebre directament al vostre mòbil si us subscriviu al nostre compte de Telegram, les podeu compartir a facebook i seguir-nos al compte de tuiter.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *